Avui fa un any que va morir en Joan Mora, l’amic i es pot dir company de tota la vida. En Joan era capellà. Era uns anys més jove (o menys vell) que jo, suficients, però, perqué quan jo estudiava Teologia al seminari a ell el veiés com un seminarista petit. Ens trobàvem els quinze dies que els estius fèiem vacances a la Conreria. La veritat és que em va caure molt bé i quan jo ja era rector al Fondo i vaig saber que l’havien destinat a Santa Coloma, me’n vaig alegrar molt.

I vam formar equip. Érem a més d’ell en Josep Catà, el Josep Sánchez, el Lluís Hernández, l’Antoni Antonijoan, el Salvador Cabré. Tots de pedra picada, tots enamorats de Jesús i tots decidits a seguir els aires que van inspirar el Concili Vaticà II. En Moran, fill d’una terra dura i aspre -va néixer a Vandellós, prop de l’Hospitalet de l’Infant i de la Serra de la Talaia, que vaig recórrer amb  ell-, era d’una  fidelitat total als nous ideals, i va voler fer del sacerdoci un lliurament als altres, preferentment als més pobres, un amor molt gran, concretat en el seu barri, el Raval, on decidí viure-hi sempre. I va anar tan lluny, que la parròquia i la pastoral tradicionals se li van fer petites, vistes des de la condició d’home obrer, que va abraçar. La seva parròquia va ser el barri, l’Associació de Veïns, la gent…

Fa temps que reclamo que s’escrigui la seva vida. Darrerament, quan ja era a punt de deixar-nos, em vaig trobar amb ell i amb la seva neboda Alba, perquè ens parlés de la seva vida, recollint material biogràfic. Home humil, no li agradava que li dediquéssim un llibre però, lliurat a la seva gent, em sembla que acabà il·lusionant-li, pensant que quan ja no pogués parlar perquè estigués ja a l’altre món, pogués mantenir gràcies al llibre la conversa amb els seus.

Demà un grup d’amics d’ell ens trobarem amb la Marina, evocant el Joan i lo molt que vam compartir. Avui li dedico el capvespre.