Avui recordem el dia que Jesús va morir clavat a la creu. Divendres sant! Un dia tristíssim i, alhora, profundament reconfortant perquè en la creu es segella l’immens valor de qui per amor als altres dona la seva vida. Aquesta és la concepció que jo venia fent de la mort de Jesús després d’anys de seguir la doctrina de l’Església que presentava la mort de Jesús com la d’un sacrifici que, fent-lo Jesús fill de Déu, tenia el valor necessari per aplacar Déu, pel pecat comès pels nostres primers pares Adam i Eva. Una explicació que va aparèixer per primer cop l’any 1097 en un tractat teològic d’Anselm de Canterbury, i que l’Església he adoptat.

Fa ja anys que no interpretem la Bíblia com un llibre d’història. Adam i Eva ¿van existir, o els nostres primers pares eren uns homínids que tot just acabaven de baixar dels arbres i emprenien l’evolució que ens ha dut a ser com som? ¿I el pecat original? ¿Simbolitza el mal que fem els humans? Però jo no tinc la consciència d’haver fet un gran pecat, ni que els meus pares fossin grans pecadors, ni els meus avis… I, sobretot, el Déu paternal, bondadós, amorós que tan bé retrata Jesús amb la imatge del fill pròdig de la meravellosa paràbola ¿necessita un sacrifici infinit per perdonar-nos?

Fa poques setmanes vaig veure perfectament expressada la concepció del valor de la creu, que li atribuïa sant Pau, fins al punt d’afirmar que la creu i la resurrecció resumeixen el missatge de Jesús, en el llibre delsexcellents biblistes Marcus J. Borg i John Dominic Crossan “El primer Pablo”, on exposen que sant Pau no contempla la mort de Jesús com un sacrifici aprovat per Déu, sinó com un acte d’amor infinit, com ho han estat les morts de l’arquebisbe Óscar Romero,  de Dietricht Bonhoeffer i de Martin Luther King, assassinats a causa de l’amor que sentien per la seva gent.

Per això la creu s’ha convertit en el màxim símbol cristià i en la imatge de la suprema llei evagélica d’estimar els altres.