Des d’avui s’atenua el confinament que manteníem a la Residència i ja podrem sortir i rebre visites (a les dependències exteriors de la casa). Sembla que la pandèmia va de davallada i si encara són moltes les persones que cauen víctimes del virus, aquest que ara ens assetja és d’efectes molt menys nocius, que el  covid que hem conegut.

Hem viscut uns dies d’alerta. Ens han fet tres antiígens… Pensaves: m’haurà tocat, a mi? Aquesta possibilitat ha estat tema de les nostres converses. I les respostes, tan diferents: “És el destí, si t’ha de tocar et tocarà”. “Són les condicions, hi ha persones que no fan cas de les normes i t’encomanen el virus”… ¿Casualitat? ¿El destí? ¿La dessídia? I la conversa sobre la mort: “Si és la teva hora no hi pots fer res”. Existeix el “destí”? Jo no hi crec, les coses tenen les seves causes i els seus efectes, independentment de tu.

I hi pot haver una col·lisió entre tu i les coses enmig de les quals fas camí, i que llavors perdis l’oremus, o que continuïs sent amo de tu mateix i miris de donar sentit al que et sobrevé, vivint-ho amb enteresa, i fent que t’ajudi a continuar el camí que has escollit de fer.

És el camí que en podem dir cap a Ítaka. Tu no crees els elements que et surten a l’encontre, però els pots fer teus.