La germaneta Núria Miralles em reenvia un text del papa Francesc –que trobo molt bonic–, just l’endemà que jo vaig dedicar la meva glosa del capvespre al mateix contingut. És un tema del qual n’he parlat sovint. Sobretot ara que amb 92 anys estic arribant al final del viatge. El Papa, com a bon pastor i fruint d’una experiència colossal no es limita a ressaltar el símbol de la vida com un camí –com trobem en la cançó d’Ítaka, cantada per Lluís Llach–, sinó que ho deixata amb aplicacions concretes molt oportunes.

Per parlar de la vida com un camí i que, a mesura que ens acostem al seu terme ens hi hem d’aplicar més intensament, solc evocar una conversa que vaig tenir amb l’amic escultor Joan Rebull, ja molt al final de la seva vida. “Quan l’escultura l’he acabada –em va dir– llavors li dono els darrers tocs: per corregir defectes potser imperceptibles però que la fan menys bonica, i sobretot, perquè visqui”.  

La concepció de la vida com un camí vaig veure com la vivia el meu germá Abelard (*), al llarg de la seva dolorosíssima malaltia. Havia estimat tant la vida que aprofità fins l’últim moment per viure-la amb plenitud, i amb el pensament de que amb la mort entrava a l’eternitat i que per tant –com feia el Rebull amb les seves escultures– havia d’arribar-hi vivint intensament.

Prendre’s la vida –com diu Francesc– com” l’empresa més gran del món”.

(*) Si voleu llegir el dietari en què descric l’any i mig últim de l’Abelard podeu demanar a la  llibreria Carrer Major un exemplar del llibre Abelard Sayrach. L’últim combat.