Ahir havia d’anar al capdamunt del carrer Enric Granados, cantonada amb París. Feia un dia molt bo i vaig decidir fer-ho caminant. Anar i tornar. Fer turisme! I fer exercici. I la veritat és que m’ho vaig passar molt bé. Un trajecte seguint tres de les vies més boniques de l’Eixample barceloní. Primer, Passeig de Sant Joan amunt, per la vorera assolellada. A destacar l’església neogòtica de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, un dels mestres de Gaudí. Una obra considerada la millor de Martorell, que construi per al convent de monges annex. A l’inici de la guerra civil fou incendiat i les tombes profanades.

En arribar a la Diagonal la sorpresa en veure l’estàtua de Verdaguer, i el monument sencer, embolicats. No perquè el pare del català modern s’hagi volgut amagar davant de la fúria amb què des de Madrid ataquen la nostra parla. L’han tapat per evitar que la polseguera que aixequen les o bres que es fan a la Diagonal el malmetin. De la Diagonal ressalto el magnífic edfici anomenat la Casa de les Puntes. Una obra colosal del gran arquitecte Puig i Cadafach. Segueixo un bon tram de la Diagonal. Arribo a la plaça que com la Diagonal ha tingut diversos noms, i que també ha acabat coneixença amb el nom popular, de plaça de Cinc d’Oros.

I, desprès de dinar, la tornada a casa: de nou, Diagonal enllà per agafar el Passeig de Gràcia, per mi –i en això coincideixo amb Josep Pla– l’avinguda més bonica de Barcelona. Tan solemne! Tan elegant! Amb el toc que li  dona la mica de desnivell que fa, baixant parsimoniosa cap el cor de la ciutat, la Plaça de Catalunya. A subratllar la il·luminació nadalenca, i l’ostentació del munt de botigues, que s’hi ha installat. I un cop a la Gran Via –un carrer molt important, però que no acaba de fer-se bonic–, fins arribar a la plaça Tetuan i arribar a la Residència, gairebé a l’hora de sopar.

Una conclusió: que Barcelona és una ciutat molt bonica! Però…