Una de les coses que més trobo a faltar aquí on ara visc és la finestra del meu pis del carrer Roma, de Santa Coloma. Recordo, però, que quan em van mostrar el pis em va produir una enorme decepció. Jo venia de l’apartament de Caldetes on vaig viure sis anys. El pis –un sisè– tenia un balcó que donava al jardí, i s’obria al cel, i veia el sol tot el dia. Aquí, a través de l’ample i alta  finestra de la meva habitació la mirada topa amb la façana d’una casa de la vorera d’enfront, que em tapa la vista.

Però m’hi vaig adaptant, mentre repasso els molts llocs on he viscut al llarg de la meva vida; en tots m’hi he trobat bé, fins en la petitai fosca habitació que tenia a la parròquia del Fondo, amb una finestra que donava a l‘estret carrer Massenet, sempre sorollós i sense gens de vista, en la que per llegir i escriure, en ple dia! havia d’encendre la bombeta. Però la vida que duia i el goig que sentia amb tantes reunions, amb el contacte amb tantes persones iamb tantes hores al carrer, feia que ni m’adonés de la falta fins de llum.  

Aquí, en la finestra que dona al carrer Roger de Flor gairebé ja ni hi penso. I fins em distrec abocant-me al carrer, mirant la gent que passa… i em familiaritzo amb els dos lledoners –un en cada vorera del carrer– que suavitzen el paisatge. I surto de l’habitació veig el pati-jardí ple de sol, i passejo, surto al carrer, veig gent, contemplo les cases d’aquest barri barceloní que m’era desconegut, i quan torno a l’habitació, continuo sentint i fent el que he fet arreu on he estat.

Total que constato quan cert és que “com a casa enlloc”, i que en realitat la casa és un mateix.