Demà (per vosaltres avui) em donen l’alta de la residència. El matí d’avui dimecres encara he fet l’hora de recuperació al gimnàs: una bona estona caminant entre les dues barres sortejant els cons alineats a terra, i una estona, encara més llarga, pujant i baixant uns escala de fusta. M’he cansat, fent-ho i no puc evitar de pensar els cops que els meus amics m’insistien que busqués un altre pis, que no pot ser viure en un àtic, una quarta planta sense ascensor i a la meva edat.

Finalment els faig cas, però no de gust, sinó perquè l’ictus m’ha fet veure que és hora de trobar un lloc definitiu, on pugui afrontar la darrera etapa de la meva vida adequadament. Això, a més dels meus familiars i amics m´ho diu la raó. Però deixar el piset on porto 24 anys vivint-hi, em costa. També anar-me’n de Santa Coloma! I pensar que en certa manera traslladant-me a una residència perdré la llibertat d’ara. Però sé que tot i que com a casa enlloc, un s’acostuma a tot, i, d’altra banda, d’on aniré tinc molt bones referències, sobretot gràcies al Salvador Cabré, on hi va viure i morir.

És curiós que aquesta darrera etapa que començo s’escaigui en el mes de setembre, el temps de l’any que m’agrada més: quan l’estiu s’acaba i el paisatge –tan bonic—sembla que emmalalteixi de melancolia i, no obstant, és quan he solgut començar les etapes més importants de la meva vida: l’entrada a l’escola, els inicis de la universitat, l’ingrés al seminari… I l’arribada a Santa Coloma, on porto ja tants anys.

Sens dubte, el meu capvespre!

En marxar de l’hospital Sociosanitari Mutuam Güell vull agrair a la direcció de la casa i al personal mèdic l’acolliment que m’han dispensat, i molt especial a les infermeres i auxiliars el seu tracte exquisit; no només eficient, sinó molt humà. Han fet que m’hagi trobat com a casa.