Esperava amb il·lusió la Diada per anar a la manifestació, però l’haure de seguir des de casa, fent repòs. Però tot i estar molt atrefegat preperant ia imminent entrada a la residència, no vull deixar passar el dia sense un apunt, ara que molts amics i amigues s’han posat en contacte amb mi en assabentar-se que ingressava a l’hospital.

He pensat que podia aproftar l’ocasió per dirigir-me en especial a aquells que no obstant la llarga i antiga amistat, que ens uneix, sembla que la qüestió da la independència els aixequi com una barrera. Tres dies enrera, parlant amb el meu caridiòleg del qual sóc molt amic–em porta des de fa 20 anys– parlant de politica i la decepció que ens han creat els polítics, em va dir que no entén que jo la visqui amb il·lusió.

Porta anys analitant el meu cor, “escolta” en quin estat es troba la fuga de la vàlvula… Li vaig dir: fa vint anys que lluitem per curar el cor però, a més porto tota la vida lluitant poder ser el que soc com a català, i perquè el meu poble sigui lliure. I ho vull per mi, per Cataluya i per a tothom, i per totes les nacions del món, sobretot per les oprimides.

El metge amic em mirà somrient. Crec que li agradà aquesta explicació i que va entendre que la independència pot ser igual que la salut: un ideal molt noble.