Recordo que un dia la Manuela de Madre amb la seva simpatia característica m’aturà pel carrer i em digué: “Jaume, en confiança, per a qui vols el parc frondós, per als esquirolets?” Li vaig dir que sí però també i encara més per a les persones que vivim a Santa Coloma, i per a qui fos que hi entrés. I el voldria, molt verd i molt frondós, encara que no hi anés ningú, pensant que en el gran parc de Bolonya de París hi ha una important zona de verd tancada a la gent, que es manté com un pulmó que regenera l’aire de la gran capital.

La frondositat del parc produeix uns valors als quals els entesos qualifiquen d’intangibles perquè són poc cridaners, però enormement positius. Són espais que recomanen que es creïn en els parcs urbans perquè al costat de les zones de joc, de trobada, de tertúlia asseguts enraonant i prenent una cervesa.., hi hagi una zona on predomini la natura, i la puguis contemplar sol i en silenci, identificant-hi; una manera d’entrar dins de tu mateix i experimentar la comunió amb l’hàbitat natural.

En una ciutat relativament gran com la nostra d’espais enjardinats, places, hi ha jardins ja n’hi ha força… I molts arbres a les voreres i fins i tot parterres. Una vegetació que ablaneix la duresa de l’asfalt i del ciment, i que fa que tot anant per feina o de pressa sentis la natura a prop, i visquem els canvis estacionals: l’arribada dels ocellets i de la primavera, la calor de l’estiu, la mena d’adormiment de l’hivern…

Experiències que un bon parc, si és frondós, t’ofereix amb una intensitat incommensurable.