Deu dies més i será Sant Jordi. Sembla que aquest any la Diada es podrà celebrar, encara que amb estrictes mesures per evitar contagis. En vaig parlar ahir amb la Dora i l’Argimir, de la LLibreria Carrer Major. M’hauria agradat haver pogut presentar el meu darrer llibre i que per Sant Jordi la gent el pogués adquirir. No que el compressin perquè l’he publicat com un obsequi, i només en demanem cinc euros (per agrair a la llibreria que el distribueixi, tot i que el poc diner que es recaudi volen que es destini a una oenegé).
Parlo del llibre del titol llatí Laetus dies hic. En seguiré fent la mica de propaganda que puc, des del capvespre, fins arribar a Sant Jordi. Un llibre de pensament que les persones més pròximes ja el tenen. Però em fa il·lusió que a algú que el veurà el dia de la Diada li cridi l’atenció, i l’agafi. Són gloses breus, escrites al pas dels dies, i com conversant amb els amics i amigues coneguts, i amb els telemàtics, que no veig i que potser ni ens coneixem.
La pregunta de sempre: hi ha algú, a l’altra costat? La coversa sol reclamar la presència física dels interlocutors. Però els humans hem inventat mil artilugis per parlar en la distància i l’absència. El telèfon va ser un del invents més prodigiosos, avui superat amb la informàtica i les mil xarxes que hem creat. Fins i tot podem llançar a l’immens Univers naus terrestres, preguntant si hi ha algú.
És la veu, la nostra veu, cercant el diàleg més enllà del nostre petit món.
Jo també volia presentar el meu llibre ara, però ho faré al juny, segurament. Sí que el presento a Tortosa, el dia 22. M’han fet una entrevista molt bonica, des de la caseta que tenim a prop de la capital de l’Ebre. A veure si t’agrada:https://apropebre.cat/albert-faba-dietari-ebrenc-dun-bipolar/
Albert, en primer lloc dir-te que t’agraeixo que sovint pengis algun comentari al capvespre, cas rar, malgrat que m’agradaria que més amics i amigues hi entressin, i enriquissin el diàleg. Respecte del teu darrer comentari et comunico que ja he rebut el teu llibre i que li he donat una entretinguda mirada, que amb el vídeo que ens envies me’l fa encara més viu, i m’acreix l’enveja que em feu els qui teniu una població tan a prop de la natura. M’ha agradat molt l’entrevista que et fan, pel que dius i pel lloc on ets. ¡Quines vistes més relaxants i boniques! I del llibre, felicitar-te, pel que escrius i com ho fas –amb un llenguatge ric, ple de boniques paraules “ebrenques”—. I també per la valentia de donar-te a conèixer com a bipolar. Vull dir-te que fa que encara t’apreciï més, i que em costi menys d’acceptar haver estat algun cop “víctima” de la teva eufòria. En l’entrevista mostres el teu tarannà cordial i alegre, senzill i molt directe; qualitats que et coneixem els qui portem anys treballant amb tu per fer un país més just i més amable. Per tot plegat, moltes gràcies.
Moltes gràcies a tu, Jaume. Podem pensar diferents en algunes coses, però sempre t’admiraré. Te n’admiro l’empenta, la jovial i constant esperança, la promoció del treball en equip, les teves inciatives periodístiques. I tens raó, en això de les meves sortides de to. Aquests dies hi penso: eren fruit de la malaltia (no és una disculpa, però). Hi havia alguan cosa dintre meu que em podia i em portava al descontrol, no era jo qui decidia com hi havia de respondre, sinó com una mena d’instit irrefrenable. Afortunadmaent, passat el rampell podia mantenir una relació (fins i tot amicable) amb aquella persona amb qui m’hi havia enfrontat.
Una abraçada.