L’havien anunciat molt el Trenta Minuts  “Pujol: els secrets d’Andorra” i la veritat és que no m’ha decebut, és un documental molt ben fet, dinàmic, molt clar, que en lloc d’afegir llenya al foc et dona elements per pensar. La confessió que va fer Jordi Pujol creà un gran terrabastall. La premsa es va encendre i el president Pujol fou condemnat molt abans que conclogués el judici, pendent encara de dictamen. ¿En què es basa l’acusació dels jutges –pregunta el vídeo–, quins són els delictes pels que se’l jutge i què hi diu la defensa?

A part del judici el documental remarca el sospitós paper que jugà l’anomenada policia patriòtica. Les declaracions del responsable del banc andorrà són molt sospitoses del paper jugat per l’Operació  Catalunya, exigint al banc, en nom de l’Estat espanyol, que li donin els presumibles comptes dels polítics Pujol, Mas i Trias, amb la velada amanaça de serioses conseqüències, de negar-s’hi. Hom treu la impressió que sobre la no declaració d’uns diners familiars a Andorra i, això sí, aprofitant les operacions econòmiques del fill gran del president, s’ha bastit des de l’Estat una artimmanya, per acabar amb el procés independentista.

No sé com acabarà tot plegat, però vull dir que crec en la bona fe de Jordi Pujol i, de passada, que considero que ha estat un gran president, i que –tot i no combregar amb la seva política– penso que ha fet molt per Catalunya en unes condicions d’ofec polític. No l’he votat mai i quan va ser elegit president per primer cop, vaig escriure en la revista Grama una carta lamantant-ho. Però des que ens vam conèixer a la Universitat sempre m’he considerat amic seu, i confesso que no entenc la mena d’odi malaltís que els meus antics companys polítics senten envers d’ell i de Convergència.

Partidari del diàleg i de l’entesa, no suporto que la política es converteixi en una guerra fratricida, més enllà del combat ideològic i democràtic.