La nit de dissabte sant té lloc la cerimònia més bonica de Setmana Santa. Quan ja és ben fosc, a la porta del temple s’encén una foguera de la que es pren el ble del ciri gros, que representa Jesús. Llavors, alçant el ciri, el capellà i el poble  entren a l’església, inondada foscor. Els assistents s’acosten al ciri pasqual i encenen la seva espelmeta, després que el capellà ha dit, amb veu forta, “Heus ací la llum de Crist!” En aquell moment s’obren tots els llums i la llum esclata.

Una cerimòna senzilla però entranyable, que reflecteix molt bé el sentit profund de la Setmana Santa. I no només d’aquests dies, sinó de la vida sencera del creient, i jo diría de la de tothom. La vida és un camí que fem de dia i de nit, enmig de moments lluminosos i d’altres submergits en la foscor. El missatge Pasqual és diàfan: per débil que sigui la nostra petita candela, per gran que sigui la foscor i grosssos els obstacles, sempre podem acostar-nos a la llum que prové de Jesús o de l’ideal que hem fet nostre. És el que diria a l’estimat Francesc que, en el comentari que podeu llegir en la columna del costat, es queixa –amb raó!– de la foscor amb la que l’Església sol presentar, avui, el missatge i la figura de Jesús.

Per això m’agrada afegir, aquí, la foto d’un grup de nois i noies que vaig trobar a les Tre Cime di Lavaredo, a les Dolomites. Un pot viure a la plana en denses i abigarrades ciutats en les que predomina l’asfalt, el totxo, el soroll… I en una societat desangelada. Però sempre pot anar al camp i pujar muntanya amunt. O cercar persones diferents…

I cercar la llum!