Ja fa nou mesos que estem confinats a casa i m’adono que moltes persones se’n queixen, diuen que és un no viure i sento que més d’un metge diu que aquesta situació està afectant la salut mental. És un viure contra voluntat i com desballestats. Una pèrdua de llibertat, un temps perdut, com quan som en una estació esperant el tren, que no arriba. No poder fer el que un voldria, allò al que s’estava acostumat i un no saber què fer, de tantes hores tancat a casa.

Un remei és prendre’s aquest temps de confinament com una ocasió de fer coses, a les quals ordinàriament dediquem poca atenció. Però cal programar-ho perquè sinó la indolència ens guanya. L’ociositat!, la gran enemiga de l’ànima de la que parlaven els llibres d’espiritualitat de quan jo era jove. Fer-se un programa i mirar de complir. Sense encarcaraments. Lllegir, la televisió, escriure whatsapps als amics, i la caminada diària… predeterminant-ne l’hora. I una excursioneta un dia a la setmana!

A Santa Coloma tenim molta sort perquè tenim la natura molt a prop. A Barcelona no falten els parcs. I en general, tots els pobles estan a prop del camp, o del bosc, o del mar. A més, els dies bons a Catalunya són la major part de l’any. Com ahir; després d’un dissabte plujós, quin sol tan magníc! Calorós, massa i tot. I la sensació que mata els virus i que, sens dubte, esbandeix les ombres que se’ns fiquen al cor els dies de confinament. El sol, l’aire, l’amplitud del paisatge, veure el cel!, el millor remei  contra la melangia, contra la tristor, contra el mal de l’ànima!

I parlar-ne, comentar-ho amb els amics, enviar-nos-en les fotos! Com qui obre la porta i surt a fora.