Comença l’advent, un dels temps de l’any litúrgic que més m’agrda. És un temps que recrea simbòlicament la llarguíssima espera del poble d’Israel de la vinguda del messies, que havia d’alliberar-los de les calamitats que passaven, sotmesos a nacions més poderoses, convertits en esclaus, o molts anys errant pel desert. La litúrgia resumeix aquests segles, amb els quaranta dies que ens separen del Nadal. Una espera originalment religiosa però que, per la seva fondària humana, ha fet del Nadal el dia familiar més gran del nostre calendari. Nadal parla al cor de la gent, i tot i l’ernorme càrrega consumista que s’hi ha adherit, no deixa de contenir una crida a la innocència, a la bondat i a l’amor. Ho remarcava el poeta Josep M. Sagarra, quan escrigué que almenys aquesta nit siguem una mica més bons.

Contemplo amb quina preocupació es parla dels efectes de la pandèmia sobre el Nadal. Els comerciants, els restauradors, els botiguers… lamenten que amb el confinament i les mesures restictives imperants vendran molt menys, i hi ha més d’un d’ells que ja ha anunciat que no aixecarà la persiana. Fins i tot els firaires de Santa Llúcia han dubtat si obrir la paradeta. Però jo diria que el que més ens dol és no poder-nos reunir amb les persones estimades, el dia més entranyable de l’any. El dia que tots ens reunim i que enyorem els qui són lluny i els qui ja ens han deixat.

Que bonic que és, que tendre i que ric que la festa giri entorn d’un nen. D’un nen que no neix confinat però sí en la intempèrie, en una nit molt fosca i freda. I que bonic –o que savi!– que aquest nen –símbol de la humanitat– atregui totes les figuretes del pessebre, i que tots els camins duguin a la cova, i que els àngels proclamin que el nen és Déu. Que tots els nens, que totes les persones són Déu fet visible, un déu que –com meravellava a l’enyorada Montserrat Roig– s’ha volgut fer nen, per fer-nos fàcil l’amor.

Tanta intempèrie i que la nit arribi tant d’hora i que ens amenaci la pandèmia és un bon marc per viure l’advent: com un temps d’espera. Una espera des del més profund del cor.

Nota: la foto és feta al coll de Perves, camí de Pont de Suert, o també de Corroncui. Cada cop que hi passava m’hi aturava per contemplar les precioses vistes. Però el coll era un ermot. Una vegada que havia plogut, s’omplí d’ufana. Sempre més se’m convertí en la imatge de l’espera: assedegat, el terreny esperava la pluja. Va ploure! i la vida brotà esplèndida.