La  devoció al rosari s’ha perdut força tot i que en les parròquies sol resar-se cada tarda en grup, i que el sant pare l’elogiï, el fomenti i fins hi hagi afegit una quarta part, encara que he sentit dir a algunes persones que era una pregària tonta, per monòtona i no enendre les jaculatòries en llatí.

Jo fa temps que no el reso, ho vaig fer molt de temps i el valoro malgrat que avui  l’estil modern, les presses i la manera de relacionar-nos ha canviat molt. És més: diria que el rosari és una forma de resar intel·ligent, adaptada sobretot a la gent senzilla. Gira entorn de tres misteris que resumeixen la vida de Jesús. Els misteris de goig, en els quals es contempla el naixement i infància de Jesús, els de dolor, sobre  la passió  i mort de Jesús, i els misteris de glòria, amb la resurrecció. Una forma de captivar la imaginació, segons el savi consell de sant Ignasi de Loiola de resar imaginant les escenes de la vida de Jesús “como si presente me hallase” perquè, fixada la imaginació, el cor es pugui elevar.

Recordo l’entusiasme amb el que el meu germà Abelard, quan era vicari de Gavà, va fer del sender que puja a l’ermita del castell d’Eramprunyà el camí del rosari. Va encarregar a un ceramista que fes en rajola els misteris de la pregària i ell, amb els nois i noies de la parròquia, van agençar el camí. Qui pujaria a l’ermita reviuria la vida de Jesús.

En certa manera, com un mantra?