Molts cops he preguntat a companys teòlegs que escriuen en revistes eclesials per què no escriuen sobre temes “mundans” en els mitjans públics, en diàleg amb els escriptors del nostre petit món cultural. No per adoctrinar ni molt menys per condemnar sinó per parlar de temes que interessen a la societat , tal com feia a la Vanguàrdia Ignasi González Faus, un temps enrere.

González Faus i Pilar Rahola van mantenir un diàleg molt viu a través d’un parell o tres dels seus articles sobre la fe, el jesuïta com a creient i la periodista com atea, uns escrits molt interessants. I Faus, des de la fe, entrava sovint en qüestiona actuals. Avui  i aquí, l’Església és absent dels debats que expressen les aspiracions de la humanitat i les seves pors. I quan hi entra sol ser per repetir la doctrina tradicional condemnant les propostes trencadores, o per predicar una doctrina evasiva i bonista, sense entrar en els interrogants profunds que es plantegen.

Jo voldria  que l’Església aprengués a dubtar i a patir des del fons dels problemes, sobre tot en temes que toquen els costums, no recorrent sistemàticament a la doctrina tradicional, quan vivim en un món que canvia acceleradament. Avui, per exemple ¿qui recorre al pecat original per explicar el mal del món, o qui sostindrà que les religions dels pagans són falses, o defensarà que la dona no pot votar o ser capellana? Hi ha qüestions molt greus, com ara maeix l’eutanàsia, que no demanen respostes de catecisme sinó solucions humanes.

Fer camí amb la gent patint pels mateixos dubtes i vivint la mateixa esperança. Com ahir Jesús de Natzaret.