• 

• 

Dissabte em van venir a buscar uns amics  i vam sortir del sever confinament unes hores; un berenar-sopar campestre no solament observant les estrictes mesures recomanades per Sanitat, sinó posant-nos sota els efectes benèfics del sol,  de l’aire, del ventijol  fresquet del capvespre… I, sobretot, de la distensió de l’esperit, massa encongit tantes hores tancats a casa.

Vam anar aquí mateix. No a Sant Jeroni de la Murtra –on fa de bon anar– sinó a una de les zones de pícnic o miradors que hi ha al llarg de la carretera que va d’Horta  Cerdanyola, la que passa pel Forat del Vent (que fa anys havia fet molts cops amb la vespa).

És una meravella que en una ciutat tan populosa com Barcelona puguis disfrutar de llocs com aquest. Una vista esplèndida de Barcelona, amb el mar a l’horitzó, sota tant de cel. I veure-ho a l’ombra d’ufanosos pins.  Sentir-te dins del bosc, tant!, que fins et ve a veure una família de porcs senglars que, atrets per les engrunes que et poden caure, se t’acosten a tocar.

Una crida a recuperar-la natura, a fer les ciutats més verdes, més tranquil·les, més humanes.

•