• 

Copio les recents reflexions de la Laura Masvidal, esposa del conseller Joaquim Forn. Sense afegir cap comentari sinó expressar la gran tristesa que sento i la molta ràbia, amb les ganes de fer el que calgui perquè ens deslliurem definitivament de la cruel farsa del govern espanyol.

 “Vinc de Lledoners, trista, no em sap greu dir-ho, reconèixer la tristesa no em fa sentir més dèbil, ni més vençuda, no me n’avergonyeixo. Espanya fa mal. He tornat de Lledoners, a les portes que es tanquen, als controls d’accés i als detectors de metalls, a la vergonya i a l’absurd, al vidre fred del locutori i al so metàl·lic de la veu a través d’un telèfon rònec, a les mirades de ràbia i impotència compartida amb els altres familiars.

“Pel camí, a places, rotondes i ponts, llaços grocs que han perdut l’esclat del primer dia, romanen testimonis  d’un clam de llibertat, pintats a la carretera damunt l’asfalt i a les parets,  llibertat presos polítics, i crides a la vaga general…

“Tanmateix, he tornat a la presó… i tal dia ja farà tres anys! Tornem a dependre del TS? D’un tribunal que sabem per si no era prou clar, que lluny de justícia vol escarni i venjança?  On som? Als presos els han restringit les visites, les entrades de paquets i els que han gaudit d’algun dia de permís són aïllats 22 hores de les 24 que té el dia, confinats, tancats i sols a la cel·la.

 “Tanmateix, he tornat a Lledoners i, avui també, en algun poble sonarà un cant dels ocells i en Joan Bonanit els tornarà a desitjar bona nit amb l’esperança pel demà”.

•