Adéu, Paquita

Paquita Martínez Zamora
La Paquita i el Pau, al Nadal de 2005

El 19 d’abril, a les 21,30, ens va deixar la Paquita. No va morir de coronavirus, sinó d’una síndrome de davallada. Així és com anomenen els metges el final de la vida. Una baixada profunda al silenci. Se la van endur els anys, a penes un mes després de complir els 90. I un Alzehimer amb el que ha conviscut deu anys.

La Paquita Martínez Zamora ha estat una dona extraordinària. Un exemple de moltes coses. Va néixer el 1930 a Antas, un llogarret d’Almeria. El seu pare, l’entranyable avi José, pastor, un home singular, es va casar en segones núpcies amb més de cinquanta anys. Quan ella va nàixer ell ja en tenia seixanta. La seva mare va morir essent ella molt petita. Tenia 9 anys quan, acabada la guerra i impel·lits per la necessitat, l’avi José va decidir venir amb ella i a la seva germana Encarna, 3 anys més gran que la Paquita– a buscar-se la vida a Barcelona.

Ho van fer utilitzant un transport singular. Viatjaren com molt altra gent, a les bodegues d’un mercant, entre les bales de mercaderies, que va salpar d’Aguilas rumb a Barcelona. En plena postguerra, els anys més durs de la fam.

Els primers anys, passats en una barraqueta al turó de Caritg del barri de la Salut, a Badalona, la Paquita, l’Encarna i l’avi José van sobreviure com van poder. A vegades anant a recollir llenya pels voltants de Sant Jeroni de la Murtra per sobreviure. En plena adolescència se’n va anar «a servir» a diferents cases burgeses de Badalona, i d’allà a una de Balenyà. Servint, la Paquita va aprendre la llengua i la cultura domèstica catalana. Eines que –unides a la seva bellesa, joventut i entusiasme– li devien facilitar acceptar el primer ball que li va demanar un noi català, jove, prim i guapo, nascut a Santa Coloma i anomenat Pau Garro Romeo.

Amb el Pau, que era un noi molt treballador, esforçat i disciplinat, la Paquita va muntar una família. Van anar a viure de lloguer a la cantonada de l’avinguda de Santa Coloma amb el carrer Cultura. El Pau, de professió soldador i caràcter expansiu, alegre i emprenedor, va muntar un petit taller industrial al carrer Francesc Moragas, i d’allà va anar a un altre una mica més gran al barri d’Artigas de Badalona, on feien barbacoes. El va muntar amb dos amics més, i a l’hora de pensar en un nom comercial van triar un que els unia als tres: PAVIER, per Pau, Victor i Ernesto.

La vida de la Paquita i el Pau va ser la d’una família d’èxit. Van tenir tres fills (dues nenes, la Isabel i la Paquita, i un nen, el Pau). Van ser dels primers de l’avinguda a tenir una tele, un ‘600’ i un apartament a Cambrils. I dels primers que van poder pagar els estudis als fills.

Pau, Isabel, Eugeni i Paquita, a la plaça de la Vila, el 7 de desembre de 1977

Aquí és on jo els vaig conèixer. La filla gran, la Isabel, estudiava Biologia. Me la va presentar l’Agustina Rico en una festa que feien a l’Associació de Veïns del Centre, al costat de l’Església Major. La Isabel Díaz –embarassada de l’Ernesto– ballava amb el José María Martín al nostre costat. Festejar amb la Isabel em va permetre descobrir un model de família que jo no coneixia. Una família que s’estimava. Per guanyar-me la filla, jo li feia la pilota a la mare. Recordo un dia que li vaig penjar a la porta de la cuina un cartell que dia: «Restaurant Casa Paquita. Especialidad en tortillas». Les feia delicioses. Les truites, els fideus a la cassola, el pollastre rostit amb prunes i pinyons…

Ara que evoco els menjars recordo els de Nadal que fèiem a la caseta de Dosrius. El paradís que es van muntar per gaudir de la jubilació, ara que els fills ja feien la seva vida. Eren trobades esperades i emotives, en les que la Paquita cuidava els detalls del menjar i el Pau els del jardí i de l’hort, perquè tot estigués en ordre i perfectament alineat, sense cap fulla sobrera, quan nosaltres arribaven. Quins anys més bonics vam viure a Dosrius, mentre ells s’apagaven i els nostres fills resplendien. Recordo la meva Anna cridant ‘Avi feio’ per provocar el Pau, mentre la Paquita se’ls mirava feliç des de la finestra de la cuina.

El 2009 va morir el Pau, d’un infart, al bell mig del jardí curosa i geomètricament esmotxat. I al poc l’alzehimer se li va declarar a la Paquita. Han passat deu anys entre la mor d’un i de l’altre. En el vídeo que li vam fer quan celebràvem, ja sense el Pau, que havia fet 80 anys, la Paquita deia sentir-se «la persona més feliç de la terra». Sempre va donar aquesta impressió. Sempre reia i sempre estava contenta. No es queixava mai. «Allí donde vamos, la gente nos quiere», recordo que m’havia dit anys abans, quan s’ufanava de tenir amics i coneguts per tot arreu.

I així ha mort. Sense una queixa. Conformada i contenta. Estimada per les persones que l’atenien i especialment per la Raquel, la darrera en descobrir que la Paquita es feia estimar fins i tot en els darrers moments, quan dubtàvem si el seu caràcter alegre hi era encara dins del seu cos. – Eugeni Madueño

Amable i riallera

M’uneixo als meus molt bons amics “de tota la vida” Isabel i Eugeni, en aquests moments de tristesa i fins de rebel·lió perquè una cosa tan íntima i emotiva com l’acomiadament d’una persona tan estimada com la mare s’hagi de fer d’una forma tan poc humana. Espero, però, que en aquesta mateixa contrarietat ells i els seus familiars més propers, i els amics i amigues poguem recórrer a la fibra més íntima del més profund de nosaltres mateixos. per viure sense destorbs aquest fet tan transcendent com és la pèrdua d’un ésser tan estimat.

I em fa feliç que ara els pugui oferir aquest senzill espai del meu bloc perquè, alhora que fan saber als amics i coneguts la mort de la senyora Paquita, ens la recordin amb unes fotografies precioses i amb el bellíssim escrit que encapçala la present glosa.

Afegeixo, només, que n’evoco la darrera trobada que vaig tenir amb ella, i que ara se’m fa molt present: quan una tarda que encara no fa massa temps ens vam reunir amb ella la Isabel, l’Eugeni i la mare de l’Eugeni en un bar de la nostra Rambla, tot prenent una tassa de xocolata. El record que em ve de la senyora Paquita, vivíssim, és el dels ulls intensos de la Paquita, la veu canterina i el somriure. L’alegria i simpatia desbordants!

Jaume-P. Sayrach

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

17 Comments on "Adéu, Paquita"

  1. Agustina Rico | 21 Abril, 2020 at 12:13 | Respon

    Un emocionat record de la Paquita i en Pau, pares de la Isabel. Els recordo sempre somrients, ella sempre feinera com totes les mares, i ell fent-nos bromes a tota la colla que els envaíem la casa de l’Avinguda Santa Coloma. Se’n va una generació molt sacrificada, d’infantesa i joventut dures compensada per la vida i per un@s fill@s, nét@s -i besnét@s que les nostres mares encara han arribat a conèixer- que els han cuidat i estimat. Descansi en pau i una abraçada ben forta per a vosaltres, Isabel i Eugeni, i per al Pau, la Paquita i tota la família.

    • Agustina entre les moltes coincidències de les nostres vides mai no hauríem pensat que el dol per la pèrdua de les nostres mares també el faríem alhora.
      Gràcies per tants anys d’acompanyament!

  2. Loli Peralta | 21 Abril, 2020 at 13:36 | Respon

    Jo a la sra. Paquita només l’he vist en una ocasió, caminant per l’avinguda de Santa Coloma farà uns quatre anys. Anava passejant amb la seva cuidadora i la Isabel. Recordo una expressió molt agradable, vital i propera i un somriure molt bonic.

    És molt trista aquesta situació de no poder estar amb la persona que estimes per dir-li Adéu, abraçar-la, agafar-li la mà i que ella no hagi pogut tenir l’escalfor de les seves persones estimades. I per a tota la família no poder compartir entre ells i els amics les abraçades i aquests moments tan tristos. Una generació molt forta, lluitadora, amb unes vivències molts riques…

    L’escrit d’Eugeni és molt maco i a través d’ell la coneixem una mica més.

    Un Adéu des del cor per a la sra. Paquita i una abraçada molt forta per a tota la seva família

    Que descansi en pau.

    • Moltes gràcies Loli,
      sí, aquesta mort en soledad és molt difícil de pair.
      Ens consolan els records d’una vida molt ben viscuda i molt compartida.

  3. Isabel, sentim molt la perdua de la teva mare.

    Aquest emotiu escrit de l’Eugeni, m’ha recordat aquells temps viscuts amb els meus pares a Santa Coloma.

    Una forta abraçada per a tu i tota la teva familia ✨🌹

    • Moltes gràcies, Geli, Albert.
      Ens ha fet molt bé poder escriure sobre la mare, quan aquest confinament no ens ha deixat ni abraçar-nos amb família ni amics..
      Vindran dies millors!
      Una abraçada

  4. Anna Madueño | 22 Abril, 2020 at 07:39 | Respon

    Ha mort la iaia, la mama, la Paquita… es fa difícil assumir la notícia i sentir-la verdadera tancats cadascú al seu món-pis-presó passatgera.

    Ahir veia una peli i el Papa de Roma explicava que el Cel és igual que la Terra. Aquesta imatge em consola avui, veig als avis a la Torre, me’ls miro amb ulls de nena, sento la fortor de l’avi, els texans curts i bruts, samarreta imperi, genolls bonyeguts i les mans rogalloses pujant amb el cistell de l’hort; amb un somriure ample li picà a la finestra de la cuina a la iaia. La Paquita obre la finestra, treu el porró amb la clara i amb el davantal posat, arreglada i guapa, fumejant els fideus a la cassola li agafa el cistell i diu “ai Pablo, qué maravilla!”.

    Records que em venen plens d’olors… un petit trosset de Cel a la Terra que ara espero que es repeteixi de la Terra al Cel. Us estimo, us abraço.

  5. Clara Madueño | 22 Abril, 2020 at 08:05 | Respon

    Tan de bo la iaia ens llegeixi des d’algun racó

    Iaia, ha sigut tan llarg aquest comiat que he tingut temps de col·leccionar records teus com tresors llampants.

    Recordo molt l’estiu a la torre. Tu a la cuina taral·lejant cançons antigues d’aquella manera tan teva mentre rentaves els plats de duralex, les olles velles i plegaves els draps amb aquella meticulositat i amb aquella olor de lleixiu que sempre et feien les mans. Encara avui quan sento olor a lleixiu te’m presentes.

    De fons se sentia el partit de tenis que només mirava l’avi i nosaltres berenàvem llesques gegants de pa amb mantega, sucre i nesquik. A la nit et posaves els rul·los i el barret de reixeta i ens feies sustos darrere la porta. Ploraves de riure. Després t’eixugaves la llàgrima per sota les ulleres amb el mocadoret que sempre duies a la màniga.

    Et recordo picant-nos l’ullet per darrere l’avi quan ens renyava o ens feia plorar. Sempre còmplice, la mà amiga i protectora en segon pla.

    Et recordo a la sortida de l’escola esperant-nos amb el millor bocata de tonyina amb olives i pebrot escalivat de la història. L’avi ens esperava amb el cotxe –el Paquito li deieu– a la cantonada i ens acompanyava fins a sota casa. Tu ens pujaves a nosaltres i també a la safata de croquetes o la truita que ens deixaves per sopar.

    La Trufa, la nostra gosseta, que tornava amb sobrepès quan es quedava amb tu a l’estiu.

    Quan em deies d’amagat que jo era la teva néta preferida, i després et veia fer el mateix amb la Júlia i amb la Laura.

    Sens dubte, però, els Nadals passats amb tu són la teva millor herència. La màgia, la il·lusió i l’alegria que ens has regalat tocant la campaneta pel passadís fosc de casa dels papes, vestida de Pare Noel, any rere any.

    Recordo també el dia que va morir l’avi. Vaig descobrir aleshores una altra iaia. Una expressió a la cara que mai t’havia vist abans. Es notava com se t’ensorrava el món sota els peus. Tot va emboirar-se.

    Després, l’oblit forçat per la malaltia va començar a difuminar-te la mirada lentament. I tots vam haver d’aprendre a estimar-te d’una altra manera.

    Iaia, tu has estat la part més amable de la família. L’àvia dels contes que tots els nens voldrien. Ens has cuidat a tots com només tu sabies. Si tots portem a dins un trosset de qui tu has sigut, som molt afortunats. Moltes gràcies.

  6. José Antonio Quintillá | 22 Abril, 2020 at 12:46 | Respon

    Isabel em sembla que no he vist mai a la teva mare, no sé si hauríem coincidit algun cop, fa anys, a la escola bressol Sant Francesc. La pèrdua de la mare sempre és un cop molt fort,una persona insubstituïble i si pel que explica l’Eugeni i les seves netes, era una persona excepcional, una persona que ha sigut capaç de deixar una petjada tan profunda a les vostres vides, encara més. Segur que des del cel seguirà estant amb vosaltres. Una forta abraçada!

    • Moltes gràcies Jose Antonio,
      sí, l’Eugeni explica molt bé el caràcter de la mare. Sempre han estat molt còmplices. L’enyorarem molt perquè ens feia la vida molt més amable.
      De l’Escola bressol Sant Francesc només tenim bons records. De la Candy, de la Juanita, de les altres mestres, de la cuinera, senyora Paquita i del teu fill petit que ja era mogut i divertit. Quants anys!!
      Una abraçada i records a la Juanita

  7. Un altar per a la Paquita

    Avui, amb la mare i el Pau hem creat un altar sobre el moble del menjador, com a símbol ancestral del record d’algú a qui estimes i que ja no hi és. Avia, hem encès una espelma al costat d’una foto teva de fa uns anys. Una espelma que segueix sent injusta i insuficient. Que esgota l’oxigen d’una casa confinada, avui plena de llàgrimes, per dins i per fora.

    La seva flama, però, ha aconseguit el seu propòsit. Aquest matí l’hem passat asseguts al voltant de la taula. Hem entrat en una mena de bombolla de la memòria on hem recordat els teus gestos, la teva veu, els teus plats deliciosos, els dies a Dosrius, els entrepans de mantega, xocolata i sucre. La teva fortalesa, que també et va deixar empremta a la pell. Els teus chascarrillos. El teu amor en tot el que feies.

    Diuen que el fet de fer memòria és com anar estirant un fil: comences amb una imatge, que et porta a una altra i a una altra, fins que finalment arribes a una capseta que s’obre i que deixa anar, com un tresor que ja no recordaves haver enterrat, una imatge que creies oblidada.

    És la mateixa capseta que a tu et guardava els chascarrillos aquests últims anys. La teva, però, tenia una clau molt ben amagada, que només els deixava anar quan algun dels nets et dèiem: “Al pan, pan”. I tu, amb les poques paraules que et quedaven deies: “Al vino, vino”, amb la mateixa fermesa d’algú que no vol oblidar la terra on va néixer, Almeria, Pulpí. Que s’aferra amb les dents a la nena que va aprendre a dir-los de memòria, i que quan tot just se’ls havia après va haver de marxar a servir a Barcelona.

    Aquest matí m’ha vingut –aquestes imatges no les “recordes”, sinó que “venen”, així, de cop– una d’aquestes imatges de les que surten de la capseta. Venia d’un lloc tan profund que no m’he atrevit a compartir-lo en veu alta. Me l’he empassat per deslligar-lo ara, aquí, per tu. Te l’explico:

    Era una tarda, després de l’escola. Jo devia tenir uns deu o onze anys. Com moltes tardes, tu i l’avi ens havíeu vingut a buscar a l’escola amb el Renault blanc. Ell, s’esperava en doble fila mentre tu venies a recollir-nos la porta. Quan ja ens tenies del bracet, tot petonejats i abraçats, entràvem al cotxe. L’avi es girava i ens saludava, fent-nos pessigolles (però de les fortes, de les que apreten, de les seves). Tu seies davant, i només quan el cotxe havia arrencat ens donaves uns entrepans gegants, boníssims, que devoràvem en pocs minuts. Quan ens els acabàvem, per postres, treies una bosseta de pets de monja. I reies (rèiem) de la gràcia que ens feia que es diguessin així. I en acabar ens deies: “A barriga llena, corazón contento!”

    Llavors em deixàveu a classe de música –jo aprenia a tocar el saxofon–, el salchichón, com li deia l’avi. Tu normalment tornaves cap a casa a cuinar el sopar. El Pauet es quedava esperant-me al Renault, amb l’avi, escoltant repetidament “Lo saben aquel que diu…” –i vinga a riure.

    Però aquell dia, el dia del record profund, no vas anar cap a casa. Aquell dia en concret, et vas esperar i vas pujar a la classe on jo tocava, uns minuts abans que acabés.

    Aquell dia, recordo, m’havia après una peça de memòria. “Tijuana Taxi”, es deia. I com que em costava molt i m’havia posat molt nerviosa, el professor me la va fer tocar amb els ulls tancats, com a exercici abans de plegar.

    En acabar vaig veure’t dreta a l’entrada de la classe, mirant-me amb aquells ulls blaus, escoltant-me amb tota la profunditat que t’hi cabia dins. Recordo que ho vaig notar. També vaig notar la complicitat entre tu i el professor, que t’havia vist entrar i no va dir res, va deixar-me tocar i deixar-te escoltar. I em va semblar bonic.

    La Paquita, el dia que va fer 80 anys, amb les seves netes,
    Laura, Júlia, Clara, Mar, Anna i Paula i el seu net Pau

    “Que t’ha semblat?” va dir ell. I tot i que m’equivoqués amb casi cada nota, tingués el saxo desafinat i acabés la peça abans d’hora, vas contestar: “Nunca había escuchado algo así de bonico, es maravilloso”. I jo, que estava convençuda que no ho feia massa bé, em vaig creure cada una de les paraules que vas dir. Mira si les vaig creure, que les recordo com si me les haguessis dit ahir.

    Jo, avui, em quedo amb aquesta tendresa tan teva. Una tendresa honesta, senzilla i generosa. Que comparties amb cadascun dels teus petits besnéts, besnétes, néts, netes, gendres, nores, fills i filles. Una tendresa que es queda amb nosaltres, en cada gest, en cada Nadal, en cada chascarrillo i també, perquè no, en cada comiat.

    Recordo que, després de les teves paraules, com sempre, vaig guardar el salchichón ràpid i malament per tornar cap a casa amb tu, l’avi i el Pauet. Ells ens esperaven al Renault blanc, on sonaven cada cop els mateixos acudits de l’Eugenio, els dolents, els llargs i els “verdes”. Els que rèiem com si els sentissin per primera vegada.

    T’estimo.

  8. Jo també vull dedicar-te el meu record, Paquita!

    Has estat una mama i una iaia molt propera; no oblidaré mai el teu somriure, la teva generositat, la il·lusió en totes les coses que feies pèls demés. Tinc molts records bonics que em quedaran per sempre i amb un somriure.

    Quan venies a casa carregada amb un cistell ple de paquets de cafè, sucre, oli, ous, cava… de la botiga de sota casa teva.

    La careta de nena que posaves i em somreies i em deies: “nene que bueno está este café que has hecho. O este helado”. En les coses més senzilles transmeties molta il·lusió.

    Llàstima dels últims moments difícils que has passat, has tornat a demostrat el teu exemple de dignitat i agraïment.

    Allà on siguis perdurarà per sempre en el meu cor el teu record i la meva estimació.

  9. Francesca Garro | 23 Abril, 2020 at 11:03 | Respon

    Jo recordo la cara de felicitat que feia quan arribàvem a dinar a la torre i tenia una taula llarga immaculadament preparada per rebre’ns.
    Em costa parlar en passat.
    Sempre estarà amb nosaltres.

  10. Pilar Lleonart | 23 Abril, 2020 at 17:52 | Respon

    Madres, 🌹

    Desde fuera y hacía dentro y desde dentro hacía fuera, es como te he querido.

    Hablábamos de nuestras madres, de su existencia y de su ausencia temprana, compartíamos cicatrices invisibles.
    Tejíamos una complicidad silenciosa en espacios robados al tiempo, desafiando a la memoria colmada de recuerdos borrosos.
    Tu deseo: encontrar una foto de tu madre, reconocer su luz en tí, llevarle flores a su tumba, allá en el sur, donde nos regalaste tu viaje, tu sol, tu gente, tus verdes, tus azules…

    Mi deseo: que por fin te hayas reencontrado con ella. Mi anhelo, vuestra fusión en un abrazo infinito, como nuestro amor por tí. Mi corazonada, presentir que ha sucedido.

    Gracias Paquita, por todo lo recibido, por todo lo aprendido y por todo lo compartido.

    Y como dice el poeta: quin mar has escrit amb aquesta única onada.

  11. Els meus records més potents de la Paquita són d’una època en la que els nets encara no hi éreu. Jo era un nen molt emmarat, em vaig passar els primers anys de la meva vida vivint tots els dies gairebé només amb ella. Les nenes al cole i l’avi treballant. I jo jugant al pati mentres ella anava trastejant a la cuina preparant el dinar i escoltant l’Elena Francis. Altres vegades fregava el terra, agenollada sobre una escuma amb forma de 8, de color groc…

    En fi, ara em venen al cap molts records que m’agradaria compartir amb vosaltres, intercanviar les experiències viscudes per anar component aquest puzle.

    És per això que m’agradaria que ens emplacéssim a un dinar familiar, quan tot això acabi, per celebrar els 90 anys i tota la vida de la nostra mare, de la vostra àvia, i fer un comiat com es mereix ella i nosaltres.

    Molts petons a tota la famiglia. Sort que ens tenim ❤

  12. Isabel Garro | 23 Abril, 2020 at 19:23 | Respon

    A la meva mare

    Mama, he necessitat la distància que m’ha donat el pas dels anys per arribar a apreciar la sort de tenir una mare com tu. Has omplert les nostres vides d’il·lusions, de riures, de refranys, d’historietes del teu poble i de deliciosos menjars. Des de la cuina dirigies el teu petit regne a la perfecció. Treballadora, metòdica i pacient, sempre t’he vist serena i alegre, dedicada a fer-nos la vida millor.

    Amb la mort del papa se’t va ensorrar la vida. Ho vas perdre gairebé tot, el company, la caseta, el jardí, l’hort i els amics de Dosrius. La teva petita vida perfecta. Vas quedar sola i reduïda al pis de Santa Coloma. Vam pensar que no podries suportar-ho, no sabíem encara fins on arribava la teva fortalesa. Al poc temps tornaves a agrair a la vida totes les petites coses que cada dia t’oferia.

    Al llarg de la vida has anat teixint un tapís de bons records. En aquest últims anys, mentre l’alzeimer s’instal·lava a casa, hem viscut meravellats la teva capacitat d’adaptació. La malaltia va venir volent negar el que tu sempre havies estat. I sí, hem recorregut un camí duríssim. Vas perdre capacitats i records. Tots ens vam anar difuminant lentament. Tu, però, no vas deixar de demostrar-nos ni un sol dia quant ens estimaves. I així li vas guanyar la batalla més important a la malaltia.

    Com t’ho has fet mama? Com has sabut fer-te estimar quan ja no podies ni parlar, ni moure’t, ni somriure? Infermeres, cuidadores –a qui sempre acollies com a filles–, totes t’han estimat. Aquest serà per sempre el teu secret i la nostra gran lliçó.

    El papa, que ho sabia, no es cansava de repetir-nos: “M’ha tocat la millor dona del món”. I tenia raó.

    Sempre amb nosaltres, mama.

  13. Laura Torres | 24 Abril, 2020 at 17:37 | Respon

    Adéu iaia Paquita

    Dilluns va ser un dia molt trist i molt impotent per la situació de no poder estar tots junts per acomiadar-te, un munt de sentiments que fins el dia d’avui encara no em puc fer la idea, però em consola que sé que allà on estiguis ens il·luminaràs amb el teu somriure.

    Aquests dies m’he omplert dels teus records: de quan passàvem els estius a la torre la Clara, la Júlia i jo amb tu i l’avi. Les visites al senyor Roca, la coca de pinyons que encara la puc assaborir, les peces de xocolata que ens donaves d’amagat, les llesques de pa amb mantega i sucre, els teus chascarrillos que sempre tenies un preparat per cada cosa, com quan ens empastifaves de Nenuco després de la dutxa.

    A la mar que te vayas,
    querido Pepe,
    a la mar que te vayas
    me voy por verte.

    I tots els Nadals… Nadals que ens els has fet màgics, quan sopàvem a casa els tiets i escoltàvem una campaneta… el Pare Noel! Els dinars a la torre, tot perfecte i pulcre, el dia de reis a Santa Coloma.

    L’última etapa de la teva vida ha estat molt dura i trista… però he de dir que gràcies els teus fills i a la Raquel eres la més guapa i ben arreglada de Palau. I tot i la teva malaltia sé que sabies que no estaves sola, que estàvem allà. Perquè això mai canviarà.

    Iaia moltes gràcies, moltes gràcies per la família que ens heu donat l’avi i tu. M’has ensenyat que és l’optimisme, la lluita i la família. Una família unida i que ens estimem. Gràcies.

    Sempre estaràs entre nosaltres.

    T’estimo Iaia. Adéu.

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*