Sìmbol de l’Europa cristiana

Quina tristesa veure cremar la catedral de París! Un monument d’un valoro artístic i humà incalculable, lligat a la història no solament de França sinó d’Europa.  A mi sempre que he estat a París m’ha agradat entrar-hi a hores que no s’hi celebrava cap funció i asseure’m en un banc i passar una bona estona suspès en l’atmosfera que s’hi creava.

Sé que Notre Dame ha estat escenari d’esdeveniments de tota mena. L’Església ha estat un poder enorme i la francesa potser més que cap altra. La catedral ha estat un centre de cultura de primer ordre. També compta en el seu historial fets tan greus com la condemna a mort de Joana d’Arc. Més d’una vegada quan hi havia entrat –i això em sol passar quan presencio festes fastuoses– em venia al pensament l’escena de quan Jesús era al temple de Jerusalem discutint amb els mestres de la Llei, una velleta diposità una petita moneda en la caixa de les almoines. Veient-ho, Jesús els digué que aquell òbol era molt més agradable a Déu que les seves pretensioses ofrenes cultuals.

L’amic Manel, contristat per l’incendi ens envia un shap i ens diu que segur que la catedral la reconstruiran de bell nou. N’estic segur. Però encara que sigui igual, no serà la mateixa. I el dolor immens ja l’hem viscut. I hi ha una altra consideració en la que l’incendi m’hi ha fet pensar: el foc ha cremat el símbol d’uns valors que van contribuir a humanitzar Europa, però aquests valors en bona mesura fa ja anys que la gent ignora i havien convertit Notre Dame en na icona turística.

Com lamento que el món modern visqui tan lluny del que, malgrat tot, evocava Notre Dame de París!