Cap por; l’extrema dreta són els estertors de la vella i decrèpita Europa. La rebel·lió de Catalunya amb l’impresionant 1 d’octure és l’anunci dels nous temps!
Votaré Catalunya
El debat sostingut a TV3 amb els sis caps de llista em serví per copsar la posició de fons dels representants del l’independentisme o, més exactament, dels qui defensen el referèndum d’autodeterminació. Penso especialment en els d’En Comú Podem. Vaig veure un Jaume Asens força incòmode, perquè diria que té l’opció més difícil. El van criticar repetidament per l’ambigüitat en què se situen: tenir un peu a Catalunya i l’altra a Espanya, argumentant que la independència no és possible sense que Espanya s’hi avingui. ERC també ho sosté, però amb la voluntat ferma d’arribar un dia a la independència, però ara molt marcats per un exagerat partidisme. n les seves files no hi ha seguidors oposats a la independència, com sí passa en els Comuns.
Espanya no cedirà però el pes de la gent decantarà la balança a favor de la independència de Catalunya!
En el fons, el problema està en com s’aconsegueix superar la tenalla d’una Espanya que s’oposa al diàleg perquè creu que la Llei és determinant, i no admet de cap manera que es faci un referèndum que posi en qüestió la sacrosanta unitat d’Espanya. Els qui creuen que si el PSOE per governar necessita el suport dels catalans, confien que a partir d’aquesta debilitat podrem aconseguir el diàleg. En el sentit oposat –i és la meva posició– hi ha els qui creuen que canviï d’Espanya és pràcticament impossible. Són massa segles de la “España Una, Grande y Libre” i de la corresponent submissió i explotació de Catalunya “por el derecho de conquista”, perquè ara entrin en raó.
Jo crec en el poble, en la força invencible de la desobediència civil, de la qual, l’1 d‘octubre va ser-ne l’exemple més gran viscut mai a Europa. La independència amb els moderns estats sostinguts principalment pels interessos econòmics, només s’aconsegueix per les armes o per la voluntat de la població, expressada majoritàriament. Indessinenter, un dia i un altre i arreu. Per la rebel·lió ciutadana: pacífica, però contundent.
Demà votaré a favor de la llibertat de la nació catalana pensant en tots els ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya. I amb l’esperança d’obrir un camí per l’enfortiment de la democràcia a Europa i, particularment, a la veïna Espanya. om esccrigué Espriu, “només serem si som liures”.
Molt be Sayrach!
Mai hagues cregut, ni pensat, veure un article teu demanant el vot per la dreta (catalana, aixo si!) mes rancia, excloent, supremacista, estafadora i partidista.
Nomes us falta una mica mes per esdevenir uns deixebles avençats del millor feixisme.
Endavant! Per Catalunya!
Jordi, després que dut per l’arravatament has escrit el teu comentari, el llegeixes, abans d’enviar-lo? Fes-ho perquè no crec que hi puguis estar d’acord!, no fa per tu tanta agror, tanta passió ni el to tan ofensiu.