Ahir, en sortir al carrer vaig veure els cartells de propaganda electoral que ja pengen al carrer. I vaig pensar fer com en anteriors eleccions . reproduir els dels partits que tenen més protagonisme i fer-ne un comentari. Se’m va ocórrer quan, passant per la Rambla, m’abordà el del PP, amb la imatge del sempre enrabiat Albiol.

El cartell dins l’estil clàssic (la fotografia del líder i la frase sentenciosa amb què s’intenta atraure votants) respira supèrbia i desafiament. ¿Com, a Catalunya –si no és mentint– es pot afirmar que “Espanya és la solució”, quan no ho és ara ni mai, sinó que és el problema?

Catalunya és una de les nacions més antigues d’Europa. Sempre ha volgut mantenir la seva sobirania. Per raons polítiques i per la via matrimonial. Al segle XV va federar-se amb l’Espanya castellana i aquesta diguem-ne unió, ha durat segles. Amb resultats en part positius, però havent de defensar sempre la seva independència. Espanya no ha acceptat mai que Catalunya sigui una nació,i sempre ha maldat per assimilar-la, intentant desnaturalitzar-la, amb polítiques contra la seva cultura i la seva llengua i abolint els furs i les ptòpies Constitucions.

¿La solució  amb l’article 155? L’Albiol té raó si –si canvia la paraula equivocada: “Espanya– i el PP–, és la dissolució de Catalunya”.