Avui a la nit amb l’enganxada dels cartells dels partits arrenca la campanya electoral. D’unes eleccions estranyes, “irregulars”, no convocades pel president legítim sinó imposades pel president del Govern espanyol, amb l’estigma del 155. O potser –i aquest és l’aspecte bo de la convocatòria– urgides sota voce per la Comissió Europea per tal d’acabar amb l’atzucac tan poc democràtic i tan salvatge al que ens ha abocat la política repressiva de Rajoy. En aquest sentit, aquestes eleccions poden convertir-se en un clam espectacular del poble català a favor de la República Catalana que, ara sí? obligaria Europa a ficar-s’hi. Desgraciadament, però, em  temo que aquest clam no serà el que podria ser perquè, un cop més, la tara congènita dels partits n’evita la unitat.

Només em consola la posició inequívoca de la CUP i del nostre president, en l’exili. En aquests exemples apareix més diàfan el divorci que s’està produint entre la gent del poble i els partits. ¿No hem estat elogiant com un fet extraordinari i únic el caràcter transversal i plural que ha de  les multitudinàries manifestacions? Milions de persones que hi acudien sense cap altre objectiu que aconseguir la plena sobirania de la nació catalana!

Per això em fa mal, sobretot quan ho veig en amics i amigues meu, que ara canviïn d’idees i de discurs. Gent que ha estat envejant el procés català com un fet democràtic únic a Europa, i que el saludaven com la reacció del poble que havia de sacsejar l’Espanya casposa i l’Europa unida rere els interessos econòmics, ara, per tacticisme partidista, culpen el procés de ser una experiència nefasta. ¡Quina tristesa em va produir ahir Pablo Iglesias condemnant impúdicament  l’ independentisme, “per haver desvetllat el feixisme a Espanya!” Per ells, del caos actual en són igual de responsables el PP del 155 i el procés independentista i anuncien i que no pactaran amb cap coalició que defensi la unilateralitat. En canvi prometen un pacte federalista que reconeixen que no se sap quan podrà fer-se; i, mentrestant, continuarem subsistint sota els partits constitucionalistes (aquests sí de dretes!) i la monarquia.

Jo espero que la República faci camí. Temps tindrem de dotar-nos d’una Constitució bonica: oberta, social, solidària i justa. Un objectiu tan elevat no val la pena, malgrat que el camí sigui ardu i sovint dolorós?

L’amiga periodista colomenca Odei A.-Etxearte va preguntar a Ada Colau amb qui pactaran. La resposta va ser que mai amb la dreta! Aleshores la República catalana que volen fer, deixarà  de ser en comú, oberta a tohom?