Casament del Narcís i la Pili. Els casà l’Abelard.
Ahir va fer un any que va morí el meu germà Narcís. Era el petit, dels cinc. La seva mort ens entristí però, alhora, ens omplí de pau i de goig perquè, malgrat que el càncer el feia patir, va viure la malaltia amb una enorme serenitat, sense perdre mai el somriure. La proximitat de la mort va fer que cada dia s’endinsés més en el sentit de la vida i que des de la l’esposa el deixà, el seu anhel era anar on creia que era ella. El Narcís de jove havia entrat al seminari. Ordenat capellà continuà amb la vocació que li venia de lluny: treballar a favor dels més necessitats, com quan anava els caps de setmana a les Cases Barates del Baró de Viver, on fundà un grup de joves escoltes, com un trampolí per ajudar-los a créixer humanament.
El Narcís, escolà de Montserrat, amb el germà gran Miquel-Àngel
Però va ser sobretot al barri de les Roquetes de Garraf, on va desenvolupar la tasca més intensa i abnegada de la seva vida sacerdotal. Allí hi fundà la comunitat cristiana de Santa Eulàlia i construí el casal, que venia a ser la Casa Popular del barri. A lesRoquetes va conèixer la jocista Pili Muñoz, amb qui es casà, fet pel qual el bisbat el feu fora, un fet que l‘alcalde de Sant Pere de Ribes (municipi del qual depenia les Roquetes), també intentava, fart del capellà “comunista” que li revoltava la gent. Una història apassionant, bonica i alhora tristíssima, que podeu llegir en el llibre Quan tot estava per fer, que va escriure el Narcís uns anys després. [Exemplars en les nostres biblioteques].
La mort del Narcís va ser un capvespre viscut amb plena consciència. Es va anar acomiadant dels amics i amigues, que reunia a casa seva per grups afins. Tot berenant els explicava que estava malalt i com ho vivia. Si eren creients el berenar es convertia en una eucaristia. Baixava al carrer, s’asseia en un banc i veia passar la gent i saludava els coneguts. S’esforçava per caminar una mica, sempre amb seu llarg bastó de muntanya que a mi em semblava el bàcul abacial. Quan encara podia s’arribava a les benets, oïa missa i conversava amb l’abadessa. I, sempre que podia, pujava a Montserrat. Montserrat era el seu far espiritual. Ja a les últimes dubtà si avisar la seva filla, que era amb el marit i els fills al Canadà, en una estada de dos mesos. Però no els volgué dir que estava tan greu –el metge creia que no moriria abans del retorn de l’Eulàlia– perquè no volia espatllar-los les vacances…
L’Eulàlia, el Guillem i els fills van arribar a temps. Quan tot quedà arranjat,el Narcís com Jesús va dir “Consumatum est”. I se’ va anar.
Nomes Deu sap hon ets. Et truco i no agafes el telefon suposo que deu ser part de la teva recuperacio. Avui sacrifiquem al Nil el gos de la familia. Justament cuan fa un any de la mort del Narcis del cual parles en el teu libre l’ultim combat. I expliques lo malament que el van tractar desde el bisbat al volerse casar amb la Pili. Es ven trist aixo de que no deixin que hi hagin capellans casats. Pero si els hi ha els anglicans convertits al catolicisme aquets son capellans casats. Ultimament et tinc molt present. Espero que ens podem veure aviat.
Cris, gràies pels teus bons sentiments. Sobre on sóc, de vegades penso que ni Déu ho sap, distret com deu estar amb el follon que tenim a Catalunya pr culpa del PP. Amb l’article 155 segur que no el deixen venir a Catalunya, després que Jesús l’armés molt gossa, afirmant que les lleis han d’estar al servi dels homes i no al revés. Respecte de mi, dir-te que he estat uns dies sense mòbil i el telèfon convencional no grava les trucades. Però acostumo a ser a casa, en règim de repòs força exigent. La doctora em va dir que havia de fer vida de monjo, amb sortides i visites restringides. Ara ja torno a tenir mòbil i si no me’n distrec (cosa que sol passar), el potro al damunt. Una abraçada, Cris, i fins quan vulguis!