A mi em semblaria que el més adient seria que a les eleccions es presentés per als partidaris de la independència una sola llista. Però m’adono que això és difícil perquè els partits difícilment poden escapar del partidisme, que és el que ha donat origen a la seva existència. Els no escapen del sectarisme.  Per guanyar (aquest sembla ser en la pràctica el seu objectiu principal), reforcen la ideologia fins a fer-ne un dogma absolut, i estrenyen la fidelitat dels seus militants, alhora que remarquen la maldat de l’adversari, convertit en enemic. Basta observar una sessió parlamentària per adonar-nos que no hi ha diàleg ni debat, sinó la lluita entre les bancades oposades, convertides en caps enfrontats. Mai cap membre d’un partit demana a l’oponent que explani allò que defensa, i que ho sospesi i en ressalti els aspectes positius o negatius. Sempre la resposta és una carregada total, fins i tot crispada –és la guerra! –, i perquè els seus votin no cal cap raonament, en té prou amb que el cap de llista aixequi un dit, o dos, perquè els correligionaris premin el botó del sí o del no.

El problema és que la política decisiva es juga en un sol camp, que és el de les institucions polítiques: el parlament, el congrés de diputats, el senat, els ajuntaments… Com els partits de futbol, que el joc el dirimeixen els jugadors, mentre que el públic el màxim que pot fer és aplaudir, cridar o xiular. El pecat original dels partits és que a Espanya van néixer acabada la dictadura franquista com el principal instrument de la governació del país.  Tot depèn d’ells: no solament les instàncies més polítiques sinó coses com un parc públic, o els mitjans de comunicació, o el Liceu, o els museus… ¡Que diferent seria que les institucions socials i culturals no depenguessin dels polítics, i que a l’hora de prendre decisions sobre temes que afecten a tota la societat el pes dels polítics es veiés equilibrat pel pes de les institucions civils!

Ara no sé què passarà a Catalunya, amb les eleccions. Fins ahir em semblava que els independentistes decidien presentar-se amb els partits per separat. Seria l’ocasió –deuen pensar– de posicionar-se per després; de guanyar o, sinó, de arreplegar alguns vots més. A mi em sap greu primer perquè quan un milió de persones, o dos, anem a una manifestació, no ens mou cap consigna partidista sinó Catalunya; i, segon, perquè el nombre de votants llepafils que es guanya amb llistes “no contaminades” per membres de partits que abominen, estic segur que és infinitament inferior del nombre de persones que si la llista és oberta aniran a votar.

La veritat és que no sé què passarà. Avui surt al El Periódico que Puigdemont farà la seva llista. La llista del president. Tan de bo l’ANC i Òmnium la feacin seva!