Porto tres dies sense escriure. L’empresonament de mig govern de la Generalitat em va caure al damunt com una bomba. Prou que vivíem amb la mescla d’una sostinguda i forçada esperança, amb un desconcert proper al desànim, perquè ara ens colpeixi l’engarjolament del vicepresident i d’una part dels consellers, mentre tenim el president i els altres consellers a l’exili, sobre els que recau l’ordre de cerca i captura. Els comentaristes oscil·len en els seus anàlisis. Alguns sostenen que hem corregut massa, que s’ha declarat la independència sense tenir les estructures d’estat preparades. D’altres opinen que les eleccions ens ofereixen la sortida de l’impàs actual. Jo em quedo amb dues idees: una, que perquè se’ns reconegui com un estat independent calia que l’haguéssim promulgat. La segona cosa en la que penso, és en la gent. Mentre el poble es mantingui fort, el procés continuarà. Els estats europeus hauran d’acabar  tenint-nos en compte. Hi ha ja massa merda, a Espaya! I el procés independentista és prou net i bonic, pequè no acabi vencent les resistències dels governs europeus.

Què farà el nostre Ajuntament?

M’assabento que l’alcalde de Terrassa ha dimitit, i una altra dimissió, que em complau molt, és la l’exdiputada colomenca del PSOE, Esperança Esteve. No pot ser que un socialista  mínimament coherent es mantingui en el partit, si el partit (PSOE i PSC) fan camí amb el PP. El PP és un partit absolutament corrupte que, en lloc de dialogar i fer política, ens aplica l’article  155 i encarcera el govern i els responsables de les associacions civils més importants de Catalunya, amb l’acusació d’uns delictes que no han comès. Però tot i la brutlitat d’aquests fets, potser el que més em costa d’acceptar del socialistes és la mena de deïficació que fan de la Llei, quan la gent demòcrata sempre hem optat per defensar els valors humans, havent-nos d’encarar amb les lleis. En la manifestació de divendres al vespre que arrencà de la nostra plaça de la Vila més d’una persona em va preguntar què faria la meva amiga, l’alcaldessa Núria Parlon. Em deien “ara no dimitirà?” No ho sé, però ho desitjo amb tota l’ànima i ja li ho he dit mès d’una vegada . Tan de bo! Un  amic socialista que viu al meu barri em va confessar que li costava seguir en el partit.  M’estranya que molts d’ells encara no hagin estripat el carnet!

Front comú

M’ha agradat que Carles Puigdemont s’ofereixi per encapçalar una llista electoral ampla, que inclogui els partits de Junts pel Sí, la Cup i els partits i les associacions civils demòcrates. Les eleccions es dibuixen com l’objectiu a curt termini, que traça el camí a seguir. I fins el 21 de desembre nosaltres al carrer, o on calgui, potser fins i tot  brussel·les! fent-nos sentir, segurs que la força és en el poble.