Vaig sopar amb un amics i em vaig adonar com l’ombra del desànim i tristesa apunta. Tant de temps amb el procés, tantes persones al carrer i, de sobte, arribat al moment culminant, la patacada de l’aplicació de l’article 155, “sense que el mal es noti al carrer” . En ple desconcert ens assabentem que el president és a Brussel·les. Expectació pel que dirà.  Molts periodistes. Una alenada d’aire fresc: Catalunya és al cor d’Europa! Però d’una Europa decebedora, una Europa freda, l’Europa dels grans interessos econòmics. Ho sabíem però ara ho toquem. Interpel·lats pel president de la República Catalana”, mouran algun dit a favor nostre? ¿O no passarà res i Puigdemont acabarà sent una figura fantasmal en l’exili, lluny de Catalunya, potser engarjolat?

La sensació dels qui quedem aquí és la de pèrdua del mapa. Mentre el govern espanyol sense fer soroll va desmantellant els ressorts de l’autogovern català la ciutadania s esent desorientada i com perduda. La República que va néixer sense la celebració que era d’esperar sembla desinflar-se, com la roda d’un cotxe que ha punxat. Havíem dit que  Catalunya té bons polítics però que les circumstàncies sòcio-polítiques, estratègiques i econòmiques ens són adverses. I que el nostre capital (valuosíssim) és la gent, ara desactivada i tal vegada desmotivada.

Sembla que l’únic objectiu –l’única sortida– siguin les eleccions de Rajoy. Doncs, som-hi! Però com hi arribem amb el Parlament tancat, el president desaparegut, el govern destituït? No sabem què es cou a les catacumbes. I tot i confiar en el president i en els consellers, en Junts pel Sí i en la CUP, ens falta una guia que ens situï on som i ens mostri el camí que cal fer. Vull creure que estem en la mitja part d’un partit travat i bronc, i que l’entrenador farà els reajustaments necessaris per fer una segona part victoriosa.

Per sortir al camp i “divertir-nos”, com recomanava Joahn Cruiff als seus jugadors. Tenim eencara tempsper guanyar.