Parlant amb la Mònica Terribas de què passarà avui, a les 6 de la tarda al Parlament, Ernesto Ekaizer ha dit que el president després de dir que el referèndum ens porta a la declaració de la independència de Catalunya, l’ha deixarà en situació s’stand by o de “temps mort”. Un temps durant el qual no es farà efectiva, sinó que s’aprofitarà el parèntesi per dialogar. Si es fa així, penso que serà una resolució molt intel·ligent, tot i que diria que el govern espanyol no ho acceptarà i que com el toro que surt a la plaça encegat, ens envestirà obcecadament.

Espero, però, que Carles Puigdemont faci un discurs serè i ben raonat. Que expliqui com hem arribat a la declaració d’avui, no improvisadament. Sense necessitat de remuntar-se molts anys enrere (podria al·ludir a l’anhel del poble català de recuperar les Constitucions, que ens van ser arrabassades el 1714), sí que crec que parlarà de quan el govern espanyol anul·là un estatut que havia estat aprovat i referendat, després de l’afaitada indecent que li van fer. Evocarà els molts cops que Catalunya ha demanat el diàleg al govern espanyol, sense que maig s’hagi obert ni la més petita escletxa.

Crec que Europa veurà amb bons ulls una decisió que no trenca, sinó que obre una via. Per poder fer un refeèndum acordat! Cal recordar la sàvia sentencia popular: “Qui dies passa, anys empeny”. I, sinó, els fets s’acaben imposant.

¡Qui ens ho havia de dir, que veuríem la independència de Catalunya!