El barri (2)
Vista presa des d’on s’obriria el carrer Jaén. El que es veu a primer terme es el carrer Liszt i el que baixa, el Beethoven. A l’horitzó la serra de Marina amb el turó del Pollo.
Vaig veure per primer cop el barri del Fondo des de dalt del turó de l’hospital de l’Esperit Sant. Ens hi va acompanyar mossèn Joan Mata, la tarda que vam venir a saludar-lo (setembre de 1965). La vista d’allí estant abraça Santa Coloma gairebé sencera. El Mata ens anava indicant a cadascú de nosaltres, grosso modo, on queia el barri al que ens destinava el bisbe. Tot era una munió informe de cases que omplien el terreny que s’estén des del peu de la serra de Marina –que tanca l’horitzó– fins a la falda del turó de l’Esperit Sant. El meu barri m’impressionà molt. Era un dissabte. Un dia de mercat. El que veia era un formiguer de gent que cobria tot el terreny. No es veien ni carrers, ni places i com que de cases n’hi havia poques i eren baixes, el barri em semblà un mar humà. El sorprenent era veure-hi algunes furgonetes i algun camió. ¿Com hi podien haver entrat?
Dibuix fet el gener de l’any 1966. En vermell, els solars existents al barri; en negre, on es construïa una casa.
Quan dies després m’hi vaig passejar la impressió que em va fer va ser d’un descampat erm. Un descampat suburbial molt pobre. Carrers sense asfaltar, cases mal acabades. Cap arbre, cap fanal, i, a la part alta, en la vessant que s’enfila cap a Badalona, carrers convertits en clavegueres pels que baixaven les aigües brutes. I molts nens i nenes, molta gent. Una barriada deficitària en tot. Hi arribava un autobús que prou feina tenia per fer el seu recorregut. Tres o quatre escoles. N’hi havia una, regentada per una família, en la que una aula era una mena de guarderia, amb vuitanta nens i nenes, que vigilava la mare de la mestra.
De nit el barri feia por. Hi havia molt poca llum que sortia de les poques bombetes que penjaven d’un pal o d’un ganxo clavat en una paret. Em recordo la basarda que sentia al sortir de nit, la foscor, el lladruc d’un gos que de seguida el replicaven uns altres gossos. Vaig entrar en moltes cases. N’hi havia en les que hi vivien dues o tres famílies. Els primers veïns que havien arribat cridaven els parents que, al primer lloc on posaven, era a casa seva. Hi havia també molts rellogats. Al poc temps de ser al barri va començar a introduir-se la televisió. Els homes anaven als bars. Tot el barri n’estava ple. Els nens difícilment podien fer els deures a casa. Però la gent em semblava feliç. Hi havia treball i es podia comprar de tot. De botigues també se’n van obrir moltes.
A mi se’m despertà un gran desig d’anar a Andalusia. ¿Com eren els pobles d’on van venir els “meus feligresos”?
La parròquia un dissabte al matí, en ple mercat.
Llegint i mirant les fotografies he recordat les primeres vegades que vaig anar al Marroc. Una sensació extranya, exòtica inclús, que des de la ciutat gentrificada d’avui et fa viatjar a móns on la gent arriba i s’instal.la per vàries generacions molt abans que l’administració ni tant sols hi fiqui cullerada. Móns on es barreja la fortor de la claveguera més pestilent.lent amb una tenda de perfums, dolços o embotits. La por a la foscor en un carreró de barriada i la impresionant visió d’un cel estel.lat. Aquestes imatges em van ajudar a aproparme a aquest món que us vau trobar.