Dos aniversaris particulars

Escric molt tard d’avui dia 2, dilluns. El dia que el meu germà Abelard celebrava el sant, i el dia que va morir la meva neboda Goretti. Dels dos he escrit sovint. No fa gaire, parlant dels sants i d’aquells els que tic més que devoció (o una amistat particular), al costat de Francesc d’Assís, d’Agustí d’Hipona o de Joan XXIII posava l’Abelard i la Goretti. Ara no m’estendré, fent-ne el panegíric. Simplement en dono constància i dir que en ells hi penso molt sovint i avui molt particularment.

Deixo unes paraules que van deixar escrites. I de la Goretti, a més, un dibuix  ingenu del paisatge que es veu des de la torre on passà molts dels seus pocs estius iscuts a la trra. Ja molt al final  dels seus dies, quan ja sabia que estava molt malalta i que no en sortiria, va escriure el pensament que copio:

 

“El vuit és un número perfecte i sensual. / El vuit és el meu número preferit / Perquè és el doble del número preferit de la meva mare. / Jo sóc un vuit perfecte i sensual, / però el dolor m’ha tombat / i no puc posar-me dreta. / Ara sóc el símbol del’infinit. / Infinit; me’n vaig cap a l’infinit / i això m’omple de goig”.

De l’Abelard copio només uns versos d’un poema que va escriure la nit que li vaig dir que no superaria el càncer:                       :

“Vaig a morir/ I estic content  (…) perquè he viscut / de cara a la gent / i trobaré gent. / Perquè he viscut / de cara a Déu / trobaré Déu”.

Dues persones que estimaven molt la vida i que van morir encara joves, plens de fe. No pot ser –pensaven– que la mort sigui més forta que la vida.