Cap d’Any

Celebro l’acabament de l’any amb la Festa de Santa Coloma, com vaig comentar ahir. Els moments àlgids van ser la missa a la parròquia Major i el dinar amb els capellans. En els dos actes va ser present el bisbe de Barcelona Joan Omella. De la missa, què dir? Que se celebrà amb la solemnitat usual, amb una pila de capellans a l’altar i el poble a baix, amb més bancs buits, i amb els assistents un any mes més grans. Cal dir que la litúrgia eclesial és bonica, és solemne i cadenciosa. Però diria que allunyada de l’actual sensibilitat, com el gregorià, una música preciosa però que per als qui no l’han viscuda de joves resulta com una peça de museu. ¿Quan les misses perdran espectacularitat per convertir-se en trobades festives, populars i planeres?

El dinar dels capellans “colomencs” és una herència dels temps de Salvador Bacardit. A mi m’agrada, retrobo vells companys, cada cop menys perquè ens fem grans, uns moren –com en Salvador Cabré, en lluís Hernández, en Joan Mata– o n’hi ha de malalts. Sempre recordo l’exclamació litúrgica “Oh que bonic és que els germans es trobin!” Però hi trobo a faltar –com al presbiteri– les religioses i els laics, sobretot nois i noies. És clar que després de la missa hi ha el pica-pica al Foc Nou obert a tohom que vol participar-hi, però no és el mateix.

La nit de Cap d’any la vaig celebrar amb el grup dels 14, els amics amb qui cada mes solem sortir d’excursió. Resulta entranyable, el sopar.  I una mica nostàlgic perquè penses en els que falten. Recordo en trobar-nos a casa de l’Albert i la Geli la darrera nit que m’asseia al costat de la senyora Maria que, quan van tocar les 12 i els assistents van prorrompre amb el “Per molts anys”consuetudinari, ella em va dir, baixet: “Això ( els “molts” anys) per a nosaltres dos no fa”. I penses en la família que és dispersa d’acord amb els nuclis que creen els casaments, i també en els que han desaparegut. Fa ja un mes que falta el meu germà Narcís; el recordo a ell i als seus fills… I penso en els pobres i en la molta gent que pateix, mentre a la tele uns actors fan pallassades perquè la gent rigui.

I avui ja som en el 2017. Llegeixo i escolto balanços del 2016 i pronòstics del 2017. Ja he inaugurat l’agenda nova, una petita finocam; com cada any, he eliminat les adresses dels qui ens han deixat, i anoto en primer lloc, els dies que em toca anar cada setmana a Can Ruti a fer la rehabilitació de la mobilitat, més les visites “successives” (de control del cor) amb els doctors Lourdes Mateu i López-Ayerebe. Tot seguit apunto els compromisos familiars, les reunions ja anunciades de Fòrum-Grama i Amics i Amigues del Fondo, i les cites pendents… Un any en el que estic segur que haurem de sortir més d’un cop al carrer per empènyer el procés independentista. I l’esperança que el 2017  sigui l’any de la declaració de la Repúbica Catalana..

Com a nota final, el desig que enmig del tumultuós passar dels dies no perdi la calma interior i pugui percebre la progressiva victòria de la vida sobre la devastació que causa el temps.