Sant Francesc dÀssís

Aquesta imatge del Giotto l’he penjat més d’un cop i és que a mi m’agrada molt. Retrata perfectament l’esperit del sant del qual avui recordem la mort, o –segons el pensament cristià– el dia que Francesc pujà al cel. La pintura ressalta un dels aspectes que han convertit aquest sant en un dels personatges més admirats i estimats. Dotat d’un esperit molt sensible i jovial, era un enamorat de la natura, a través de la qual creia veure Déu.  Era tan gran l’estimaci´que sentia pels animals, per les flors… que –segons diuen persones contemporàies d’ell– semblava que els animalons se n’adonessin i se li acostaven i es deixaven acaronar. O ingènuament s’hi dirigia i els parlava, després de saludar-los amb el nom de germà o germana.

A mi és un dels sants que m’agrada més, ve a complementar la imatge de la santa de la que vaig parlar ahir, Teresa de l’infant Jesús. Parlo de sants perquè se’ls coneix amb aquest qualificatiu; però me’ls miro no a través de les sovint carrinclones vides dels sants, que fan que quedin desfigurats i semblin d’un altre món. Un “sant” és una persona normal. Amb coses bones i defectes. N’hi ha, de sants, que no m’agraden gens (com el fundador de l’Opus). En canvi n’hi ha d’altres que et roben el cor, com Joan XXIII, com el bisbe Romero, com Vicenç Ferrer (encara que a ell l’Església difícilment el canonitzarà perquè va deixar de ser jesuïta, es va casar i va tenyir d’un sentit revolucionari el treball que va fer a favor de la casta més menyspreada de l’Índia.

 En aquest altre fresc del gran Giotto apareix Francesc d’Assís quan davant del bisbe i gent del poble es va despullar i va donar els rics vestits que duia al seu pare, que l’havia tret de casa perquè repartia tot el que arrambava de casa, als pobres. Es retirà a l’esglesiola de Sant Damià, que es trobava en un estat ruïnós, i es dedicà a reconstruir-la veient, en aquesta acció, una imatge de la transformació que volia fer de l’Església, que s’havia allunyat dels pobres. En aquest sentit Francesc d’Assís se situa en l’estela de Jesús per al qual estimar Déu passava per estimar la gent. Una actitud que afortunadament moltes persones  –creients i no creients- també tenen, les quals si no es despullen de la vestimenta sí d’una vida comfortable i individualista, i es lliuren al bé dels necessitats, com ara els voluntaris que són a les costes mediterrànies socorrent els refugiats que i arriben.

Una característica que en Francesc –i en qui segueix l’esperit de Jesús– sobresurt és que el fonament de l’acció és l’amor. El sentiment profund en ajudar “els altres”és que se’ls veu com germans nostres, i que el que fem per ells Jesús ho valora com si li féssim a ell. Això feia que Francesc, juntament amb el profund sentiment de com-passió, tenia l’obssessió de treballar per la pau, un sentiment que trobo que falta massa en les relacions humanes i en especial en el món de la política. Sovint les coses es fan més seguint l’impuls de la ideologia que de l’amor i, aleshores, en lloc de prevaldre el bé de la gent prima l’interès del grup, i fàcilment en lloc de cercar l’entesa per tal que les persones en surtin beneficiades s’imposa la lluita i la competència.

Acabo la glosa d’avui amb uns versos del magnífic poema de sant Francesc. Càntic al Sol (en la bonica traducció del llibre d’Helene Nolthenius*), poema de qual el sant va compondre la música, avui perduda. Tanco la glosa amb unes quantes fotos de flors, de les moltes que he admirat anant d’excursió, que reflecteixen l’ánima de sant Francesc:

“Loado seas, mi Señor, por nuestra hermana la madre tierra, / la cual nos sustenta y gobierna, / y produce diversos frutos con coloridas flores i hierbas. / Load y bendecid a mi Señor / y dadle las gracias y servidle con gran humildad”.

(*) El llibre es titula Un hombre del valle de Espoleto. San Francisco y sus coetáneos. Ed. Herder, Amsterdam 1998. Per mi el millor llibre històric sobre sant Francesc dels que he llegit.