Pregons

Després de l’escàndol al saber-se qui faria el pregó, l’elecció es convertí en un debat crispat. A mi Javier Pérez Andújar em cau bé per la seva autoidentificació amb la gent i amb la cultura  de l’àrea metropolitana, encara que no coincideixo amb l’accentuació que fa de les diferències la cultura popular i l’altra” (burgesa?). Escoltant-lo m’ho vaig passar bé. Un discurs llarg i un punt monòton. A estones em semblà que llegia el llistí telefònic. Però un cert to irònic, l’humor i la simpatia van fer que el seguís de gust. D’altra banda les persones que cità, els fets i les entitats que va evocar formen part del meu món habitual. En la llista hauria pogut afegir entre d’atres, moltes coses que he viscut personalment com la revista Grama 0 les activitats de les quatre parròquies creades a Santa Coloma l’any 1965.

L’endemà, comentant el pregó amb un amiga, en dir-me que li molestà el ressentiment que traspuava el discurs vaig coincidir amb ella. Però ho entenc. Als escriptors que escriuen en castellà els costa acceptar que, sentint-se catalans, no se’ls inclogui en la literatura catalana, cosa que a un escriptor francès afincat a Catalunya no li sap greu que tot i considerar-se francès-català, la seva obra escrita en francès se la catalogui en la literatura gala. Aquest ressentiment existeix  en persones que, després dels molts anys de ser aquí i de participar en la vida del país, se senten catalans i alhora espanyols. Els fa patir perquèn els sembla que ara hagin de triar  una de les dues identitats. És un problema personal, més sentimental que real. A Catalunya podran mantenir les dues entitats. Ho viuen com el trencament del subsol, que és Espanya. La catalanitat no la vivien des d’una nació diferent. Davant d’aquest fet els catalans independentistes -els essencialistes– no solen respondre adequadament com, penso jo, ha esatt el muntatge del pregó “alternatiu” de Toni Albà, com si fos el pregó “dels bons” catalans.

Catalunya hauria de refermar actituds com la d’obertura, derespecte i acollida,  i fer seves les altres cultures que hi ha al país, mimant-les com a part del propi patrimoni, tot vetllant que no perdessin la seva originalitat. Això a més d’enriquir el país,  evitaria el ressentiment dels qui se senten discriminats. Però demano també que les persones que es dolen del  tarannà excloent de certs catalans independentistes que reflexionin si, anteposant el seu problema personal, passen per alt el drama que arrossega des de fa segles el poble català. D’això molts catalans també se’n poden ressentir.

No sé qui va dir que “la veritat ens farà lliures”; doncs això: mirar els problemes de front i , ressentiments a part, cercar la solució de  la injusta situació que vivim.