Cura de la biodiversitat

Demà o demà passat posaré fi a aquests comentaris escrits al peu de la carta encíclica Laudato si’. Avui dedico la glosa al perill de la pèrdua de la biodiversitat. El papa Francesc es queixa que “la pèrdua de selves i boscos implica la pèrdua d’espècies que podrien significar en el futur recursos summament importants (…), ecara que no n’hi ha prou de pensar en les distintes espècies sols com a eventuals recursos explotables, oblidant que tenen un valor en elles mateixes. Cada any –s’exclama- desapareixen milers d’espècies vegetals i animals que ja no podrem conèixer, perdudes per sempre”. Com a creient, pensa que “ja no donaran glòria a Déu”, Qui, segons el Gènesi, creà l’univers i al contemplar-lo el trobà bonic. De la pèrdua de la biodiversitat se’n queixa també des de la perspectiva humana ja que aquest empobriment “fa que la terra en què vivim es torni menys rica i menys bella, cada vegada més limitada i grisa”. (Il·lustració del pintor Joan Llimona, “Descans a la vora del riu”w).

Jardí del monestir de Xenophontos (Agion Oros, ATHOS, Tesalonica)

De la pèrdua de la biodiversitat es pot dir que no passen gaires dies que no en parlem, els amics. Miro el cel de Santa Coloma: que poques orenetes, falciots i ratapinyades que s’hi veuen! Als vespres estant en una galeria exterior encens un llum i ¿en quina paret apareixen els dragons per caçar els insectes que hi acudeixen, atrets per la claror? Exemples casolans però indicatius del que està passant. En canvi, en contraposició d’aquests efectes negatius, sense moure’m de la ciutat, puc veure els resultats positius que s’obtenen quan es té cura de la natura. ¿No és un miracle que el riu Besòs, fa poc una claveguera putrefacta, sigui avui un parc bonic i humanitzador, ple de peixos, d’aus i plantes, on els veïns i veïnes hi anem molt  sovint? De ser un espai afrós ha passat a ser un lloc acollidor que restaura la comunió dels qui ens hi apleguem,  “tots” els éssers vivents, que tenim en la natura la nostra casa comuna.

He dit més d’un cop el molt que dec al meu pare i al meu avi que, quan els meus germans i jo érem petits, ens ensenyaren a observar la natura i a estimar-la. Com el títol de la bonica pel·lícula Finestra amb vistes,  la mirada encurioida  t’obra a l’univers. Els éssers vius, els fenòmens, el paisatge i el que veus, a través de la seva rica varietat et fa present el món que t’embolcalla. (En la foto del costat, xiprerets tot just sortitsde la terra, presos encara per la closca de la llavor, en la punta de les dues primeres fulles).

Nit de lluna plena al monestir de L’Olivar