dissabte, 9. La diferència de Catalunya

Vaig llegir amb atenció l’article que Chema Corral publica al Diari de Santa Coloma. 0.2, arran del resultat de les darreres eleccions. Els seus escrits m’agrada llegir-los perquè, a més de ser un bon amic, s’expressa amb claredat i, tot i militar en un partit, opina amb llibertat. Això, però, no vol dir que la seva pertinença a una formació política (ICV), la ideologia del partir i els posicionaments tàctics no el condicionin mentalment. En l’escrit que comento parteix d’un fet indiscutible: que el resultat de les eleccions mostra claríssimament quant diferent d’Espanya és Catalunya. Però a l’hora d’interpretar aquesta diferència per mi s’equivoca. Llegeix el resultat en l’esquema tradicional, en el que la pugna està entre les dretes i les esquerres.

Per mi, la diferència ve marcada pel fenomen nou, únic i espectacular que actualment viu Catalunya, i que va més enllà de les ideologies i no diguem, dels partits. A Catalunya es viu un procés sorprenent en què el poble, molt multitudinàriament, ha optat per fer un país nou. Un tsunami al que s’hi ha arribat per la confluència de diferents camins: molt massivament perquè s’està cansat, avorrit i indignat del mal tracte d’Espanya; també perquè es vol sortir del desori general que es viu, i de la corrupció; i també perquè s’està segur que tenint els diners i les eines d’un estat es podrà atendre molt millor i eficaçment les necessitats de la gent. A tot això cal sumar un factor determinant i importantíssim: el sentiment nacional, les brases del qual sempre han estat presents en l’ànima del país, i que ara han reprenen vivíssimament. Quan el poble surt al carrer clama el clam és unanim: fer un país nou, entre tots i per a tothom! Aquest és el fet nou i diferencial que es viu a Catalunya!

En no tenir en compte la realitat de fons, Chema Corral llegeix el resultat electoral atenent només al número de vots i se li escapa que l’independentisme (Junts pel Sí, desdibuixat en les eleccions pel fet d’anar separats Esquerra Republicana i Convergència) va guanyar. La suma dels dos partits dóna 17 diputats (un 32,09%) en front dels 12 (un 24,51%) d’En Comú Podem. I el que per mi és més decisiu: En Comú Podem pel fet d’anar amb Podemos ha guanyat aquí molts vots, però això els lliga a la derrota del partit de Pablo Iglesias, i buida de contingut el seu objectiu estrella, que era el referèndum amb Espanya.

El procés no fa soroll, però el nostre govern fa feina. La prova, els incessants atacs de Madrid. Quin goig veure la tranquil·la fermesa del president Puigdemont i els seus consellers!