diumenge, 10. “Bon dia!”

Quin goig despertar-me al matí abans que el despertador soni a les 7. El dia ja se’m mostra de ple a la finestra. Avui a les 8 surto al carrer, la tercera vegada des que sóc a casa en règim d’hospitalització domiciliària. La metgessa em va dir que passegi per posar en forma les cames. Camino insegur. Però disfruto. I avui, com solia fer més d’un diumenge, m’he acostat a la plaça de la Vila i he esmorzat al bar Xòcala. A la plaça no hi ha ningú i al bar sóc l’únic client. Pel carrer tampoc m’he creuat amb cap persona. Quin plaer quan la ciutat dorm, però el sol ja la banya i els arbres brillen plens de llum!

Cada dia em desperto amb un “Bon dia” als llavis. Penso en la gent en general i en els meus en particular. Prego a Déu que ens faci feliços. Hi ha tantes persones que pateixen..! També, com de costum, demano un croissant i un cafè amb llet. M’assec tocant al finestral que dóna a la plaça. Ja he comprat l’Avui (de vegades l’Ara) però fullejo La Vanguardia. M’agrada veure què diu la Rahola i el saberut Juliana. Avui els dos temes forts són l’arribada d’Obama a Madrid i la refundació de Convergència Democràtica. En segon pla, els pactes que intenta fer Rajoy per governar.

El dia se’m presenta tranquil. Aviat arribarà la infermera, llegiré el diari, escriuré. I aniré a dinar a casa dels Varela, sempre amb la bomba dels antibiòtics en bandolera. Ahir vaig sopar amb els Villegas. Demà soparé amb el Manel i l’Elena i dimecres aniré amb “els de Premià” a un restaurantet de Montgat, tocant a mar. ecuperar de mica en mica la normalitat. Penso en el contrast de la petita vida que solem dur les persones “petites” amb els grans drames del món, o amb importants esdeveniments com els protagonitzats per la ciència, per l’esport, pel món de l’espectacle… En un món que bull.

Petites coses –les nostres- recorregudes, però, pel fluid de la vida. Com els rosaris: cinquanta avemaries unides per un filferro.