5, dimarts. La mort a l’horitzó

Dies enrere quan era a l’hospital vaig dir que vivia la malaltia com si fos una pel·lícula de la que el protagonista era jo, però que ni n’he escrit l’argument, ni la dirigeixo i, evidentment –com en tota pel·li de suspens–, en desconec el final. Però el que es veurà a la pantalla no serà un invent, sinó que reflectirà el meu estat de salut “real”. Hi ha malalties que sí que te’n sents protagonista, perquè les vius, ja que les “pateixes”. En l’endocarditis és com si el camp de batalla estigués lluny de mi. “Sé” que en les immediacions del cor hi ha una munió de bactèries enemigues. En sé el nom (streptococus falicus) i fins en tinc el retrat. I sé que l’equip mèdic les combat. Cada dia ve un infermer o una infermera i m’omplen d’antibiòtics la bomba que duc adossada al cos, però ni tan sols veig passar el líquid pel petit tub transparent que va al cor.

Demà el doctor Jordi López Ayerbe em farà una ecocardiografia i veurà a la pantalla els moviments del meu cor. I m’ho explicarà: visionaré una nova escena del film que, com si jo fos invident, me n’assabentaré per l’explicació que em farà el metge. Passats uns dies, em faran una nova exploració transesofàgica que, afegint-hi el posterior cultiu de la sang, els permetrà valorar el resultat de les sis setmanes de lluita. Penso que és una sort viure la malaltia sense patir gens, fins al punt que la visc com si en fos un espectador. Ho segueixo amb tranquil·litat. I com que ho visc per tercer cop, i a una edat molt avançada i sabent que la pel·lícula pot acabar bé i pot acabar malament, puc dir que el resultat no m’inquieta gaire. Una sensació molt diferent de la que em produí la mort del pare de la meva amiga, o la que trobo com a teló de fons en els testimonis que Svetlana Aleksiévitx recull en el llibre La pregària de Txernòbil.

 En el llibre que em regalà l’Odei fa unes setmanes, l’autora recull el testimoni de moltes persones que van sobreviure a l’explosió d’un dels reactors de la central nuclear. En tots apareix l’enormitat del desastre, la davastació que produí, sembrant la mort arreu. Basti llegir la reflexió amb qué Alexadre Alekséivitx Borìssevitx, exdirector de l’Institut d’Energia Nuclear de l’Acadèmia de les Ciències de Bielorússia conclou la seva reflexió, davant els terribles efectes de l’explosió del reactor nuclear: “Per què he perdut tant de temps, hores i dies sencers davant del televisor, entre piles de diaris? El més important és la vida i la mort… no hi ha cap altra cosa”.

 “La vida i la mort”. ¿És possible veure la mort a prop i creure en la vida?

Em permetreu que copiï a continuació dos comentaris rebuts dies enrere, però que no vaig veure fins dies després. En trobar-los vaig afegir un meu comentari; els dos toquen temes que m’interessen molt. Tan de bo que en el meu blog els comentaris que rebo apareixessin immediatament sota de la glosa, i ben visibles!

Fina-Núria: Elogi de les dones

Molt bé Jaume.
Gràcies per l’élogi a les dones en l’ámbit dels cuidados medicals.
Com a tot arreu també hi deu haver de tot… El que passa és que tu ets un malalt amable i et tracten amablement, com et mereixes.

Endemés afegiré sense por d’equivocar-me que, des de petit, cuidat per l’àvia i les ties, t’hi trobes molt bé en ambients femenins i et surt de dins valorar la dona com a cuidadora. És cert que ja ho som per naturalesa,  des d’el moment que parim la vida. Tanmateix, penso també que durant massa temps, el de cuidadora, ha sigut quasi l’únic paper que la societat ens ha reconegut o valorat, per no dir fins i tot imposat en masses circumstàncies No sé si m’explico.

Hi ha homes que m’apareixen com excel·lents cuidadors, per exemple Francesc, bisbe de Roma. L’única condició per ser-ho deu ser cuidar-se un mateix i “sortir cap a l’altre”, estimant-lo com a un mateix.

Estimat Jaume, jo em considero una dona feliç de ser-ho, normal, no feminista. El que passa és que encara massa sovint no expressem els nostres sentiments. Serà la por a rebre’n crítiques?

De jove, recordo haver-te dit a Vilafranca que jo em trobava millor entreels nois que entre les noies, normal oi? Sobretot en aquell temps que anàvem tant separats…

M’interessa el teu dietari, encara que no t’ho digui sovint. Gràcies per escriure tot i estar malalt a l’hospital. Ah! i és d’agrair als antibiòtics que no et treguin la inspiració, sembla fins i tot que te l’augmentin…

 

Jaume-P. Sayrach

Fina-Núria, moltes gràcies pel teu afectuós i elogiós comentari. Dir-te, en primer lloc, que et contesto ja molts tard, el dissabte 2 de juliol. Amb les coses tan diferents del protocol antibecterià, aquest escrit teu m’havia passat desapercebut. Afegeixo que tens raó, en el que dius que tinc una especial sensibilitat pel tracte femení. Tu ho ho atribueixes a la presència de les tietes, que ens van cuidar, acabada la guerra civil. Potser sí, que em van marcar, especialment la tieta Araceli que era molt jove i molt jovial, i que bé hauria pogut ser una nostra germana “gran”. Però penso que més aviat ha estat la falta de la mare patida des de molt petit, i no tenir cap germana, el que m’ha deixat l’enyorança del “món” femení. I a més, l’haver conegut noies i dones excel·lents, bones amigues, que han mantingut viu en mi aquesta necessitat del món femení. I perquè vegis fins a on, et diré que quan a Fòrum-Grama vaig crear una secció de diàleg i debat, per completar el grup em vaig inventar una noia, de la qual jo n’escrivia els escrits. I saps què? Que amigues meves que em deien que els agradaven les meves opinions, afegien que encara els agradaven més les de la Laura Casas Bianchi (el seudònim amb el que jo  firmava els “seus” articles). Segur que mostraven la part femenina de la meva ànima!

Jordi Bioca: Per què la dreta?

Hola Jaume

En primer lloc deixa’m dir que estic content que et vagis recuperant. També vull dir-te que he quedat una mica estranyat? de la teva intenció de votar CDC demà.  Si sempre t’ has definit com a home de progrés, no fora millor votar ERC que sempre han defensat la Independència i a mes tenen un programa de govern socialment més avençat i sense casos de corrupció a les files? En fi, com que jo sí que no tinc clar que és el millor pel País, penso que els valors de l’ esquerra (com a opció) em donen més garanties d’ honestedat. Una abraçada. Jordi Biosca

 

Jaume-P. Sayrach: Ni ERC ni CDC

Gràcies, Jordi, pels teus desitjos de salut. I afegir una resposta sobre el que em dius de votar CDC o ERC. El teu comentari el llegeixo passades ja les eleccions, el dissabte 2 de juliol.

Et diré que igual que em moc en llibertat en l’Església i que ja fa temps que no vull tancar-me en ideologies ni dogmes, en política estimo per damunt de tot la llibertat personal i la persona humana. Anys enrere condemnava els protestants. Com a home educat en la moral tradicional, no acceptava altres formes de parella que la d’un home i una dona. ¡Quantes coses afortunadament he anat desmitificant, per valorar el món i les persones..! En política , pel fet de posar-me al costat de la gent pobre vaig quedar enquadrat en l’esquerra. I vaig entrar a l’Ajuntament com a regidor en la llista del PSUC (com independent), amb el meu company i amic capellà Lluís Hernández, que va ser elegit alcalde. Però jo mai no vaig ser comunista. Vaig coincidir en la lluita contra la dictadura i contra la injustícia. En transformar-se el partit en Iniciativa, vaig quedar dins ICV.

Però en produir-se el procés cap a la independència vaig convence’m que era l’hora d’anar tots junts per aconseguir la llibertat de Catalunya, per fer una societat moderna, justa i democràtica, que ens permetrà treballar per al poble, en especial per la gent més necessitada. En el procés he lamentat que els partits (tots!) no hagin sabut estar a l’alçada. I m’ha dolgut molt que ERC per tal de guanyar a CDC hagi volgut anar sola. Si sumem els vots d’ERC i de CDC, aquestes eleccions les ha guanyat l’independentisme. I, en canvi, la nit electoral ens vam cansar de veure mapes segons els quals a Catalunya guanyava CSQEP i el PP. Jo, amic Jordi, no voto CDC sinó el president de Catalunya que és qui ha de liderar i lidera el procés. Hauria de poguer votar Junts pel Sí, i no un dels partits que formen Junts pel Sí. Vaig votar per Artur Mas. Ara per Puigdemont. Una tria que el govern de Madrid em corrobora encertada, atès que quan vol avortar el procés contra, contra qui ha disparat és contra el president. L’any 1714, Jordi, no hauriem estat al costat de Rafael Casanova, encara que no ens agradés?

I no et càpiga cap dubte, Jordi, que continuo i continuaré estant al costat de la gent, sobre tot dels més pobres. Però, com sempre –sigui quina sigui la plataforma política que triï (si és que en trio cap, cosa que no crec)– treballaré per al poble. Amb llibertat, sense sectarismes,sense prejudicis, maldant per aconseguir que els partits en lloc d’enfrontar-se d’entrada a partir dels seus catecismes, s’uneixin per resoldre les necessitats fonamentals de la gent. Com deia Joan XXIII, fer junts el tram de camí més llarg possible, abans de separar-nos per les diferencies.

Molt agraït per permetre’m parlar de tot això.