Dissabte, 2/ Sense novetats

Més d’un amic o amiga quan porto ja dos dies sense escriure en el meu blog em truquen preguntant-me si em passa alguna cosa, com avui l’Eugeni i la Fina-Núria. La veritat és que no, no em passa res; però hi ha dies que se’m barregen les idees i els sentiments, com després de la mort del pare de l’Odei, i no sé com posar-m’hi. O, el que és més normal, quan tinc l’escrit a mig fer l’haig de deixar per una trucada, o perquè ve la infermera o una visita. Aquest matí, per exemple, en sonar el feble timbre de la porta del meu àtic he corregut a obrir-la i se m’ha enganxat el cable de la bomba adossada al meu cos amb una cadira, i amb les presses per guardar la glosa, l’he esborrat irremeiablement.

 

Em diuen, també, que al WhatsApp no hi ha cap comunicat sobre el curs de la malaltia. És natural perquè ara el protocol és rutinari: carregar cada dia la bomba amb l’antibiòtic, prendre’m la pressió, la temperatura i l’oxigenació de la sang (fins ara, sempre normals) i subministrar-me a més un nou antibiòtic. Per la resta, excepte que tanta “medicina” em debilita, estic bé. Tant bé que –com he dit aquest matí a la Loli–tinc la sensació que visc una història imaginària, com si això de les bactèries fos un muntatge ordit a partir d’una falsa impressió meva. Sempre m’ha costat anar al metge perquè, malgrat les coses serioses que veig que vinc patint, els símptomes sempre m’han semblat ridículs: unes simples febretes, cap dolor, cap gran decaïment… Diria que els dies assenyalats pel protocol contra la mena de bactèries que tinc (streptococus fecalis, de les quals us n’ofereixo una imatge, just quan la cèl·lula està dividint-se, originant-ne una altra), ja és a la darrere fase. Dimecres aniré a l’hospital perquè em facin un ecocardiograma. Més endavant em faran un cultiu de la sang. I si una darrere exploració transesofàgica em troba bé, em sembla que em daran l’alta. Això seria a mitjan juliol. Però segur que us ho aniran explicant al WhatsApp.

 Avanço que aquest vespre o demà escriuré les meves impressions sobre el fet d’estar malalt, en aquestes alçades de la meva vida, empalmant-ho amb les reflexions que fa temps que vinc fent sobre el sentit de l’existència humana. La sobtada desaparició del pare de l’Odei fan encara més present aquesta reflexió. També vull dedicar un escrit al tema que podria encapçalar amb el títol “mentrestant”, responent a la pregunta “un cop surtis de l’hospital, què penses fer?” Perquè si és veritat que miro de cara i sense por la mort, no deixa de ser també veritat que m’il·lusiona trobar-me amb la meva gent, donar uns darrers tocs a projectes com el del Fòrum i el d’Amics i Amigues del Fondo, publicar dos o tres llibres més i viure amb tota la intensitat l’extraordinària epopeia de la construcció de la República catalana.

 Tot això, sense oblidar les bactèries, que no deixen de donar-me guerra.