“La lectura com a pregària”

Unes setmanes enrere l’Eugeni se’ns ajuntà a dinar, amb mi i l’Alfons, i ens va obsequiar amb un petit llibre de només 124 pàgines i poc text. Paràgrafs curts. Alguns molt curts. L’autor, Joan-Carles Mèlich, és professor de Filosofia. En el llibre presenta com a “notes” els apunts que escriu mentre llegeix. Per això –penso jo– identifica la lectura amb la pregària. Si la pregària és com la respiració de l’ànima de les persones que resen, impressionades per algun fet o algun pensament, l’autor del llibre de les notes que la lectura li provoca en diu pregàries perquè neixen en la seva ànima i les dóna a conèixer, com fa qui prega (només que es dirigeix a Déu).

Mentre l’he anat llegint, no he parat d’escriure. En les afirmacions Mèlich és contundent, encara que batalli constantment contra el dogmatisme dels qui creuen tenir la veritat. Diria que la “seva” veritat seria “l’actitud heterodoxa” davant de tot, molt influït (em sembla) pel pensament de Freud, de Heidegger, de Wittgenstein i de Nietzche. Se’l veu com indignat amb el moralisme i el dogmatisme, com Jesús i els primers cristians, que atacaven la Llei (en majúscula), quan s’imposava per sobre de la persona.

M’agradaria seure amb l’Eugeni i amb algun altre amic o amiga i llegir les diferents notes, comentant-les. Què diríeu, per exemple, d’aquesta afirmació: “140. L’etern és terrible”? O d’aquesta altra (molt wittgesnsteiniana): “156. Allò que es pot explicar amb paraules no m’interessa”. A primer cop d’ull no hi estaries d’acord. Però, no serà una defensa del misteri, d’allò que és inefable? En acabar, el regust que m’ha quedat és el d’una visió de la vida adolorida. “EXISTIR, HABITAR en la prosa del món, acceptar que no hi a principis absoluts que ens indiquen què hem de fer (…), escoltar el silenci del sofriment que el soroll de la quotidianitat amaga”.

molt bé!  Però veure el dolor sense deixar d’admirar la bellesa i la bondat, que es troben igualment pertot, i que volem per a tothom!