Vellúria i progrés

Decideixo viatjar al passat, visitar dos pobles que la Núria Garcia Quera diu en el llibre Nou viatge al Pirineu que mantenen l’aire dels antics pobles pallaresos, i acostar-me al monestir de Sant Pere de Burgal. Un d’aquests pobles és Llavorsí. Hi havia passat molts cops, sempre anant més amunt (a Espot, a Esterri d’Àneu o a les valls de Cardós i de Farrera), i em desagradava. Era un dels exemples que m’enemistava amb el progrés que tant es diu que el turisme crea en la muntanya. Sempre l’havia vist només seguint la carrereta. Un pagès m’havia explicat que ell abandonà el camp i que ara, amb un tot terreny acompanyant per dalt la gent que practica el ràfting i que, amb els diners que feia l’estiu, ja no li calia treballar la resta de l’any.

La Núria m’ajuda a veure-ho diferent. Escriu: “El que més m’admira d’aquesta població és que, malgrat la seva situació entre estimballs, carreteres, instal·lacions elèctriques i rius, està traient el màxim profit d’un urbanisme que intenta ser respectuós amb l’entorn i els seus veïns. És un poble mimat pels seus dirigents i això es nota”. I acaba amb una exclamació contundent: “Qui hauria dit que aquell poble que els vells viatgers maleïen per precari acabaria florint com ho fa avui”.

Una manera de valorar les coses més completa i comprensiva. Aquests dies que em moc més per aquestes valls, m’adono que un cop vistos els pobles i els llocs, m’agrada seure en les terrasses de Sort o de Rialb, arrenglerades arran de la carretera, prendre el sol, llegir el diari i veure l’animació de la gent que passa per la vorera. I, en canvi, trobo tristos els pobles mig buids i amb les façanes de les cases de  pedra vista, una pedra de color fosc,com a Llavrsí i   també a Escaló.

H recordat que Lluis Llach temps enrere acusà de fer de l’Empordà un pessebre, amb la mania de treure el rebossat de les cases per deixar-les en pedra vista.

Sant Pere de Burgal

Mentre et vas acostant al monestir per l’estret sender que puja arrapat a la muntanya et preguntes com se’ls acudí alls monjos triar un lloc tan penjat. Després quan hi arribes veus que el camí desemboca en una terreny plai força espaiós. La paret de la muntanya s’ha etiat i crea un espai entre la muntanya i el fons de la vall, on els monjos, a més de la preciosa església van poder construir les dependències monacals, el cementiri i els horts, tot i que els camps del fons per on passa la Noguera serien seus.

He pensat que per parlar dels sentiments que m’ha provocat la cainada fins al monestir estaria bé reproduir el comentari que vaig fer del llibre de l’arquitecte Pouillon, que copio a continuació.

“Les pedres salvatges”, de Fernand Pouillon

Vaig llegir el llibre en pocs dies i amb un interès molt gran, pres per la bellesa de l’argument, per la riquesa de pensaments, i fascinat pel món que descriu: la construcció d’una abadia cistercenca, explicada dia a dia pel mestre d’obres, el germà Guillem, durant gairebé un any.

El llibre et submergeix en l’ambient monacal. L’esperit que anima els monjos, la renúncia a la vida present amb els ulls posat en l’altra vida. Em recordà altres lectures paral·leles fetes també fa poc, sobre la vida monacal, no en l’aspecte extern de qui opta per la vida religiosa sinó amb la mirada posada en l’itinerari interior de qui es fa monjo, cercant una vida que doni sentit a la seva existència, i creu que la podrà trobar en Déu (“El més sant no serà mai sant, ets tu, Déu meu, qui l’en faràs”).

L’autor, Fernand Puillon, era arquitecte (mort el 1986, als 74 anys d’edat). Jo no n’havia sentit a parlar mai però es veu que va ser un personatge famós, i peculiar. Per les seves idees, pel mètode de treball poc convencional, per problemes que va originar al món de la construcció i, potser, pel seu èxit, va ser expulsat del Consell Nacional de l’Orde d’Arquitectes, perseguit per la Justícia i empresonat. Però posteriorment fou rehabilitat i se li concedí la medalla de la Legió D’honor. (“En l’art tot és coneixement, treball, paciència, la cosa que pot sorgir en un instant ha trigat anys a encaminar-se”).

Al llibre, amb un títol tan suggerent com això de les “pedres salvatges”, narra en primera persona la feina del responsable de la construcció del monestir. En aquest cas, es pren com a model l’abadia de Lo Toronet, de la Provença, considerada com un dels exemples més purs de l’arquitectura cistercenca (“La nostra pedra, d’això me’n puc fer la idea, és útil, aquesta és la seva bellesa”). El mestre d’obres que surt a la novel·la, el germà Guillem, a través del seu dietari dóna a conèixer les vivències que experimenta al llarg de quasi un any, mentre és al front de les obres. Hi apareix el procés de la creació del projecte, no només amb els aspectes materials i tècnics (“La dificultat és un dels elements més segurs de la bellesa”) sinó, sobretot, el de la recerca de l’esperit que Guillem vol aconseguir que reflecteixin les pedres “salvatges”, dures i indòmites, pròpies del terreny on s’alçarà l’abadia. Guillem ho expressa amb tanta vivesa, i la bellesa de l’abadia l’exalça tant, que en acabar la lectura m’han quedat ganes d’anar a Lo Toronet, per visitar l’abadia i descobrir-ne, in situ, la humil bellesa d’aquesta obra mestre.

La novel·la m’ha fet pensar en els llibres de Nancy Klein, Les hores eternes, i de J. P. Longeat, Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Un mateix fons: l’eternitat de les hores, la excepcionalitat de la vida monacal, la tensió entre la vida terrenal i la crida del més enllà, sota l’obscuritat del misteri. En el decurs del diari el germà Guillem tan aviat ens fa viure l’emoció de qui crea una obra d’art, com la lluita que viu per harmonitzar l’absorbent vida de l’artista que du a dins, amb la vida monacal (“Ni per virtut, ni per puresa o per conducta exemplar no m’acostaré al Senyor. Només l’exercici del meu art comptarà a favor meu”), tot amarat d’un sentiment melancòlic, entre trist i joiós perquè mentre construeix un edifici que desafiarà els anys, el temps passa i la mort  s’acosta. Dels morts, “la seva desaparició es limita de moment al revolt del camí, només existeix realment quan els records es gasten. Però si ha plantat alguna cosa més que enciams, un arbre, per exemple, o una pedra dreta a la vora del camí, no mor per als que es queden”.

Diré que Les pedres salvatges és un dels pocs llibres que no he donat a la Biblioteca del Fondo, perquè sé que l’agafaré més d’un cop, com acabo de fer ara.