Escós: 4 cases 20 persones

Així que surto de l’hostal  topo amb el riu, la Noguera Pallaresa. Un riu molt conrgut, i estimat, germà de la Noguera Ribagorçana, també estimat pels qui coneixen el territori català. Ara baixa amb molta aigua. És clar, però, que això tot i que l’aigua en aquesta època abunda, sofreix les intermitències que la pràctica del raffting li provoca. Una aigua neta i diria espessa, d’un color blau pastell, que se’n va acceleradament. Seguint lo riu pel seu marge esquerre per un camí preciós, he coincidit amb una guineu que tot just veure’m ha fugit.

A Escós  demà s’instal·laran uns meus amics, amb qui acabaré de passar la setmsana. l poble és només a 2,5 quilòmetres de Baro però té l’apecte de ser un poble llunyà i antic, i isolat enmig d’un petit pla que protegeixen les muntanyes que l’encerclen. Un poble totalment pagès, amb quatre famílies que sumen una vintena de persones.

M’ha fet gràcia el que m’ha dit un veí mentre feinejava a la cort de les vaques. M’ha parlat de la memòria dels animals. Una de les seves vaques va néixer inesperadament al prat del capdamunt de la muntanya. La mare va morir del part però el vedell van poder-lo salvar. “I ara, dos anys després, encara se’n recorda i ho agraeix”. Quan veu el pagès que la salvà, se li acosta, reconeguda. I em diu, parlant de la memòria dels animals, que “són uns malparits. Són molt ells. I molt venjatius”.M’ho crec, aquí a la fonda també m’ho  han dit dels gossos “pallaresos”, que tenen molt mala llet, acostumats com estan a guardar els ramats. “Són hostils amb la gent forastera”. No sé què hi ah de cert però a Escós no han parat de lladrar i ensenyar-me les dents, fins que m’he allunyat.

¿Setmana Santa? A Escós crec que els dies seguiran com cada setmana. No hi ha missa, no hi ha oficis, no hi ha processons. Llegeixo al llibret de l’etnòleg Ramon Violant i Simorra La Setmana Santa al Pallars i al Ribagorça comes vivia aquí aquesta setmana. Era un esdeveniment “total2, al qual s’abocava tot el poble.

Amb poc temps, pobles i costums han canviat moltíssim.

“Tots els dies són sants i bons…”

Amb això de la setmana “santa” –o no “santa”– em ve al cap la manera com el rector de Pallejà de quan jo era jove acabava el sermó dels diumenges. Agafava el full diocesà i amb una entonació rítmica, sempre era la mateixa, llegia els sants de la setmana: “Demà, dilluns, Sant Agapit; dimarts, santa Bibiana i sant Nicèfor, dimecres, santa Rebeca i sant Josep Damascè, dijous, santa Berta, divendres…” Però el que em quedà gravat era la culminació del recitat. Deia, el bon home: “Tots els dies són sants i bons pel qui està en gràcia de Déu”. Mai li vaig sentir explicar el contingut d’aquesta sentència, però endevinava que hauria de ser molt important per com ho deia, i perquè no se n’oblidava cap dia de precepte. Suposo que era una tradició de l’oratòria capallanesca. Però jo hi he anat pensant sovint, en la frase, i ara que amb el secularisme els sants van de cap a caiguda, em sembla haver-ne descobert el sentit.

La gent en general no creu (em refereixo a la fe religiosa). Avui mateix, al matí, una àvia del poble d’Escós després de dir-me que el capellà només hi celebra missa un cop a l’any, ha afegit que no li cal, pujar, perquè tampoc la gent hi aniria, a missa, no en tenen costum. A la tarda he anat a veure el rector de Sort i també m’ha dit que no solament la gent no va a missa, sinó que no creuen, i que a la religió no li donen valor. I parlant de les festes de Setmana Santa, a les que hi va la gent gran gairebé exclusivament (a part dels barcelonins que s’instal·len aquests dies al Pallars), ho fan més que per una qüestió de fe, perquè forma part de la seva vida, de la seva tradició, dels costums del poble. Jo afegiria com un element del seu “patrimoni intangible”.

 I bé (hi reflexiono un cop més): si la gent és bona i “tots els dies són sants i bons” (perquè la gràcia de Déu hem de creure que banya tota persona de bona voluntat, igual com el sol surt per a tothom), què haurien de predicar els capellans, i l’Església, o com haurien de vendre la religió? Un capellà fill de Taüll fa pocs mesos va publicar un llibre (Confessions d’un rector de poble) en el que explica que va penjar els hàbits perquè al que feia com a capellà no hi trobava sentit.

El jesuïta que vaig citar ahir parla d’anar més enllà de la religió. D’obrir una finestra a la transcendència. O, dit amb paraules “literàries”, ajudar la gent a descobrir “el déu de les petites coses”.