Entre dues vivències

S’acota la primevera i, amb ella, la setmana Santa. Dos temps que sempre visc amb una especial intensitat. Molts cops he escrit que m’agrada molt la tardor -potser l’estació que més, de les quatre- i també l’hivern. les dies foscos i lijosos, la mea de mort que sembla con¡brir els camps i el paisatge. Aquestes estacions correspondrien a l’ànima reflexiva, imbuïda per la constatació del pas del temps, i de la vida amb els contrastos de l’alegria i la tristesa, la bondat i el mal. Però ambla primevera visc la vistòriaque crec definiticava, de la vida. De la vida que revisc durant la Setmana Santa. l’arribada triomfa de Jesús a Jerusalem, la persecució de què és objecte, la deserció delsseus, lapassió i lamort. Però amb el finl feliç de la resurrecció.

D’aquí a uns dies serè alpirine, on espero viure le dobe emocio de l’arribada de la primevera i la Setmana Santa. Intentaré reflectir-ho en les gloses que vull escriure.

Avui volia estendre’m amb la reflexió que vinc fent, ot llegint el llibre de la Núria garcia Quera. Vaig annciar que parlaria de la descoberta d’uns passats que ja no tardaran, d’unes vides “mortes”, que els pobles abandonats del Pirineu ens planten al davant i que ens agradaria conèixr, amb algun testimoni que he tingut la sot de conèixer. En aquest sentit, ho ha l’esrit que ci¡oppio del meu llibre Santa Coloma als comtats actalans. Una experiència veritablement magnífica.

Però l’acompanyot amb una foto que enganxo aqui sota, del drama dels refugiats que inteneten arribara Europa, fugint del mort.

La desapareguda vida a Espluga de Cubres, contada

Espluga de cuberes,el mas, el poble i la parròquia de santa Coloma. Comarca: Pallars Sobirà, altitud: 1 526 m

L’Espluga no és un lloc de fàcil accés. Si no es supera la Noguera per l’estret de l’Argenteria i s’agafa el corriol que s’enfila pel barranc de l’Infern –pas barrat pel riu–, s’ha de buscar la pista que de Baén puja cap a Esplà i, en ser als boscos de Pentina, prendre un caminoi força perdedor. La paraula Espluga ve de la llatina spelunca que vol dir cova, i és que el casalot –que encara manté l’estructura exterior– està entaforat dins d’una gran balma que s’obre al caire d’una impressionant cinglera.

De l’existència del poble i de la parròquia de l’Espluga la gent del lloc no n’ha sentit parlar. El senyor Aubanell, de Pobla de Segur i amo dels ramats que hi pasturen, fill del poble veí Solduga (també abandonat), se n’estranya molt que al lloc hi hagués existit un poble. Madoz, en canvi, en el cèlebre Diccionario publicat l’any 1845, anotava: “Espluga. Lugar con ayuntamiento en la provincia de Lérida, partido judicial de Sort (…) a 2 horas del Abadiato de Gerri. Situación: al pie de la elevada montaña de Pentina, en dirección Este. Le combaten los vientos del Este y del Sur, y el clima muy frio, produce inflamaciones y catarros. Tiene 6 casas y los niños concurren a la escuela de Gerri.” I continuava: “La iglesia parroquial (Santa Coloma), está servida por un cura párroco de provisión del ordinario en concurso gene­ral. Junto al pueblo hay una fuente de buena calidad, de la cual se surten los vecinos (…) El terreno áspero y montañoso en general es de inferior calidad, atrave­sando por él el torrente llamado del infierno que nace en la montaña de Cuberes a hora y 1/2, y cuyas aguas no pueden aprovecharse para el riego, por la profundidad de su cauce: la nombrada montaña de Cuberes, poblada de altos pinos y otros árboles para madera de construcción, fue de propiedad del Abadiato de Gerri”. “El único camino que hoy dirige a Gerri –concloïa– (está) en mal estado, de cuyo punto se recibe la correspondencia dos o tres veces a la semana”.

Antiga cel·la monacal

Sembla que originàriament l’Espluga de Cuberes va ser una cel·la monacal que depenia del monestir de Gerri. Amb els anys es formaria un petit monestir, del que es conserva la petita església romànica amb  absis semicircular i arcuacions llombardes, per la part de dins. Al seu redós es formaria el petit poblat de l’Espluga, del qual l’església de Santa Coloma va ser la parròquia. A última hora només hi restaria la família més important, convertides les dependències monàstiques en casa de pagès, amb el nom de mas de Cuberes. Acabada la Guerra Civil del 1936 els últims estadants se’n van anar i el lloc restà definitivament abandonat. Ara, a la bella esglesiola de Santa Coloma s’hi aixopluguen les ovelles, que han omplert de fems l’antic recinte sagrat.

Conversa amb l’últim veí de l’Espluga 

Josep Cuberes, de 85 anys, va néixer al mas Cuberes i hi va viure fins als 21 anys. Acabat el servei militar va decidir no tornar-hi més. No creu que l’Espluga hagués estat un poble, sinó una casa, la seva. Deien, però, que a la clotada de sota hi havia hagut un mo­nestir i quan hi cavaven trobaven lloses de tosca i esquelets (probablement, seria el cementiri del poble).

Autosuficients

Josep es va casar amb la Jovita el dia de Sant Joan. Com que no es van quedar al mas van fer pubilla a la seva germana. La Jovita no està d’acord amb el marit quan diu que allí dalt s’hi vivia malament. Quan els sogres li van preguntar si hi hauria anat a viure, va respondre: “Com que veig que aquí hi ha de tot, i que tot us ve sense treballar, sí que me n’hi venria”. En Josep concedeix que a la casa no hi faltava res del necessari, de la penya rajava l’aigua per beure, i tenien tants coloms com volien, fins al punt que el penyal es tornava blanc de tants com hi posaven. Tenien vinya, i el vi que en treien era suficient pel consum de tot l’any. Produïen també l’oli que havien de menester, i recollien moltes patates i blat de moro. D’altra banda, comptaven amb un nodrit ramat de cabres. Feien formatge i brossat (o llet presa). El sabó també se’l fabricaven ells. I per si tot això fos poc, recollien mel en abundància.

Per anar i venir d’un lloc a un altre se servien del matxo “que per aquells senderols de muntanya és la bèstia que millor es mou”. En canvi, per llaurar tiraven de les vaques. De les vaques, a més, n’obtenien la llet. Cada dia en feien de tres a quatre galledes. I sempre podien recórrer al bosc, on abundaven els porcs senglars i els conills. Però no està d’acord que això els vingués sense escarràs.

El pastor del ramat del senyor Aubanell

Avui no s’hi podria viure

– Érem quatre germans i els pares, que estan ente­rrats a Solduga. La nostra casa estava isolada, pertanyia al poble de Solduga, que aplegava cinc cases i la rectoria. La nostra era la casa més rica del terme de Baén. Vivíem del que produíem, i en teníem prou de tot. Però s’havia de treballar molt. Jo guardava les cabres i les ovelles, en teníem més de quatre-centes, i m’havia de passar tot el dia a la muntanya. De petit anava a col·legi a Gerri. Hi anàvem a peu, hi teníem tres hores. Passàvem cap a Pentina, sempre per damunt del riu.

– La capella estava dedicada a sant Silvestre i a santa Coloma –recorda.– Fèiem la festa major l’últim dia de l’any, era una festa familiar que aplegava trenta o quaranta persones perquè s’hi ajuntava la gent de Solduga. Amb un acordió fèiem ball.

A l’hivern no passaven fred perquè el lloc està ben resguardat i el sol hi toca tot el dia.

– A la casa hi havia una padrina de cent anys –conta la Jovita–, que quan s’apropava al barranc per damunt de Collegats i mirava els cotxes que passaven per la carretera del fons de tot de la vall, no se’n sabia avenir que es moguessin. “Qui els mena?” preguntava; i estava segura que havia de ser cosa del dimoni.

Josep Cuberes fa molts anys que no ha tornat a l’Espluga. Diu: “Avui no hi pot haver vida, ja no es refarà mai més. L’Espluga es perdrà.” (Conversa mantinguda el 1988¸ avui el matrimoni ja ha mort).