Uns ulls més grans (4)

Hyeronimus Bosch, “El Jardí de les Delícies”  (Creació d’Adam i Eva)

No sé qui (potser el filòsof Witgenstein) va dir que Déu –o la qüestió de Déu– desapareixerà quan l’home deixi d’existir. Per què no? No és inversemblant que Déu l’hàgim inventat nosaltres per la necessitat que tenim, com a éssers racionals, de donar sentit a la creació. L’univers és massa meravellós per admetre que sigui el producte de la casualitat. Fins i tot la humil herba del camp reclama una enorme intel·ligència per explicar la complexitat del seu cicle vital, i la bellesa de les flors que fa. Per això no  em sorprèn que Darwin digués que més que ateu era agnòstic, perquè li costava acceptar que l’extraordinari procés evolutiu de les espècies, bregant per escalar a estadis sempre superiors, no obeís a cap designi, i un dia acabi en el no res. 

A mi m’agrada molt la mena d’interpretació –més mística i poètica que teològica–  que el doctor Torras i Bages, bisbe de Vic, feia de la bellesa del món. El món (i l’univers) porta gravada la imatge del seu l’autor. És el que ve a dir sant Joan quan escriu a l’inici de l’evangeli que, en el principi de tot, existia el Verb –la Paraula de Déu–, per la qual totes les coses han estat fetes. ¿Què tindria d’estrany, aleshores, que la humanitat endevini la presència oculta de Déu al contemplar la magnificència de la seva obra, igual com nosaltres llegim els trets dels pares en veure’n els fills? Si l’home és criatura de Déu, ha de dur gravat al cor l’enyor dels orígens i, per això, des de la fondària del seu  ésser clama per trobar Déu. 

Però admeto que això tan bonic pugui ser un mite. La fe no és una ciència sinó un salt del cor que es capbussa en el misteri, pensant que Déu el crida. Aquest salt podria fer-lo en el buit, cosa tan possible, com ho és, també, que l’introdueixi en el més enllà. Però fins i tot admetent que en el mes enllà no hi ha res, la fe, vista des d’aquí (des de la nostra vida temporal) no deixa de ser una opció ben positiva perquè, encara que  només valgués per mentre vivim, ens fa més humans, més bons, més feliços. D’altra banda, ¿és que coses tan estimables com la saviesa, com l’art, com l’amor a la parella i als fills, o com la lluita per fer un món millor, si només existís aquesta vida deixarien d’existir i de ser bones i desitjables? Joan Maragall, enamoradíssim d’aquest món es queixava a Déu per haver de morir i s’exclamava dient “Home só i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar”. Aquesta és la nostra capacitat normal. Però, conscient que la vida acaba, pregava a Déu que li obrís uns ulls més grans per ceure i eperar en una vida més enllà. 

Amb la fe em sembla tenir aquests ulls més grans. Una fe que, tot i arrelar-me al món, em permet caminar, com escrivia ahir, cap al futur Absolut.