Fragment parcial del tram colomenc del web amb més de 100.000 candidats de Junts pel Sí

En anteriors eleccions m’agradava escriure un comentari sobre les diferents candidatures a partir dels cartells de propaganda que apareixien al carrer. La foto i l’eslògan. Aquest cop no ho faig així perquè les eleccions tenen un caràcter plebiscitari i el comentari el relaciona al Sí i al No. Potser demà escrigui un apunt sobre les formacions que hi estan en contra o que, el 27 a la nit, es comptaran del costat del NO.

Dir, d’entrada –com ha he escrit molts cops– que em rebel·la que formacions adversàries del Sí, en lloc de discutir les raons que s’esgrimeixen per la independència recorrin a desqualificacions que sense base i que fins i tot poden ser ofensives. Em sap greu, sobretot, quan vénen de persones amigues, de persones que d’altra banda valoren (o valoraven) alguns dels candidat que ara critiquen. S’afirmen coses que d’altra banda implicarien que els qui van a la llista són tontos.

Em refereixo a la candidatura de Junts pel Sí. ¿Com poden afirmar que és un tripijoc del president per tapar les retallades i que la gent no se n’adona? O com poden dir que es una aventura sense solta ni volta, una paranoia que aparca els problemes reals, que fan patir a la gent? Això d’un encaterinament col·lectiu potser es podria dir d’una candidatura formada per un equip fortament polititzat i amb una organització ben travada. Però en la llista majoritària a la que donen suport milers i milers de persones, es pot afirmar? A la llista s’hi va apuntar a primeríssima hora Raül Romeva. ¿No era un dels militants d’ICV més valorats? I la van promoure Carme Forcadell i Muriel Casals, considerades gairebé unes heroïnes i, ara, resultarà que també s’han canviat de camisa? I què dir del fet que s’hi hagi apuntat en Toni Comin i d’altres exsocialistes, i el pare Manel i l’Oriol Junqueres… O personalitats culturals i polítiques de la talla d’Oriol Bohigas, de Josep Fontana, de Borja de Riquer, i  científics com els que signen el document que copio sota. ¿No és més creïble que aquestes persones han entès què demanava la gent, convençuda que “El pueblo unido jamás será vencido”?

No demano als amics i amigues o a les persones que crec que em donen un cert crèdit, que em votin a mi; els demano que es preguntin perquè vaig en aquesta candidatura, i  perquè hi van tantes persones de tota mena; no crec que puguin dir que hi estic enganyat, o que he canviat de camisa o que busco cap altra interès que el bé de tothom que viu a Catalunya.

Científics catalans de prestigi mundial demanen el vot per a Junts pel Sí /22 de Setembre 2015

Científics i professors catalans acreditats i guardonats en algunes de les millors universitats del món han publicat un comunicat en què manifesten el seu suport a la candidatura electoral de Junts pel Sí, perquè consideren que és “la millor opció” per garantir la consolidació i el creixement del “sistema d’investigació” que la ciència necessita a Catalunya. Els 11 firmants del manifest sostenen que Catalunya no podrà fer “el gran salt a la generació de progrés econòmic”, si el seu govern “no disposa de les estructures” d’Estat que garanteixin poder desplegar les polítiques adequades. El document, molt crític amb la gestió del govern espanyol, està firmat per Jordi Galí,del Centre de Recerca en Economia Internacional (UPF); Joan Massagué, de l’Sloan Kettering Institute (Nova York); Bonaventura Clotet, de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol; Joan Ramon Resina, de la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA); Josep Maria Gatell (hospital Clínic de Barcelona); Manel Esteller, de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge; Josep Maria Llovet, també del Clínic; Xavier Estivill, del Centre de Regulació Genòmica; Ramon Brugada, de la Universitat de Girona; Jaume Bertranpetit, de la UPF, i Carles Boix, de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

Una bona oportunitat per a la nostra ciència

El sistema de ciència de Catalunya, en el seu conjunt, demostra contínuament les seves elevades capacitats. En gairebé tots i cadascun dels índex en què hom pot mesurar la producció científica, el nostre país se situa al nivell de les principals potències europees, amb un clar lideratge al sud del nostre continent. En són bons exemples d’aquest fet el continu lideratge català en els projectes atorgats per l’European Research Council o els programes marc europeus en el seu conjunt, o l’elevada presència dels nostres investigadors en els highly cited papers que, any rere any, marquen les tendències en les principals àrees de coneixement.

Aquests bons resultats són el fruit de la labor de milers de persones, que cada dia treballen de manera incansable a les nostres Universitats, centres de recerca i grans instal•lacions científiques. Un treball que ha gaudit d’un consens de país els darrers anys, amb polítiques de llarga durada i que s’han pogut consolidar amb un Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat l’any 2008 per gairebé tots els partits i agents socials, que reflecteix el compromís del país amb el coneixement.

Aquest esforç continu no ha estat del tot acompanyat, lamentablement, pels successius governs de l’Estat. A les exagerades reduccions del pressupost en recerca de l’actual govern espanyol cal sumar-hi la incapacitat per regular de manera més moderna la ciència espanyola, des del CSIC fins a la governança de les Universitats públiques, passant per l’antiquada organització de les instal•lacions científiques de titularitat estatal o els continus entrebancs administratius en les nefastes “auditories de projectes”.

Tampoc va a favor de la ciència que la distribució dels recursos econòmics per a la recerca que fa el Govern de l’Estat no segueix sempre criteris estrictament competitius, i que de vegades s’utilitzin criteris polítics subjectius per a decidir les prioritats. En contraposició a aquesta pràctica, la Comissió Europea és raonablement escrupolosa en aquest aspecte, i considera el mèrit i la qualitat com a principals criteris per al repartiment dels fons a la recerca. Aquestes maneres de fer són avui obstacles per desplegar tot el nostre potencial com a país, i continuar un creixement en quantitat i qualitat, que no tenim garantit en el curt termini.

També cal prestar una elevada atenció al que sovint anomenem “innovació”: la capacitat d’un sistema de recerca per generar coneixement que arribi al teixit productiu, generant riquesa i llocs de treball. Mentre en producció científica som a un nivell capdavanter a Europa, ens manquen recursos i instruments per ser capaços de fer el següent salt, on aquest coneixement generi creixement i desenvolupament econòmic i social per al conjunt de la societat, garantint un país amb més benestar i cohesió social. No hem tingut encara els instruments, ni segurament tampoc el temps, per fer aquest nou salt.

Tenim, per tant, una bona situació de partida: un sistema de recerca sòlid, basat en un gran compromís individual de milers de persones i un elevat consens polític. Un sistema fortament internacionalitzat, obert a la captació del talent i altament competitiu a nivell europeu. Però aquest sistema no podrà continuar donant aquests bons resultats, ni tampoc podrà fer el gran salt a la generació de progrés econòmic, si el nostre Govern no disposa de les estructures que garanteixin poder desplegar les polítiques adients. Per mantenir aquest alt nivell de generació de coneixement, i per traslladar aquest nivell assolit a una societat on l’economia del coneixement tingui un paper rellevant, i on l’avenç del coneixement derivi també en la creació de riquesa, ocupació i millora social.

En aquest context, les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 27 de setembre suposen una gran oportunitat per a la ciència que es fa a Catalunya. Vista la situació descrita, els sotasignats manifestem el nostre suport a la candidatura de Junts pel Sí, que considerem és la millor opció per poder mantenir el consens treballat durant tants anys, incrementar els recursos que la nostra ciència necessita, i dotar-nos de les estructures d’Estat que garanteixin la consolidació i creixement del nostre sistema de recerca. Tot plegat per continuar en el bon camí iniciat ja molts anys, i que avui ens permet parlar amb un moderat orgull del nostre sistema de generació de coneixement.