Els tertulians dels Matins de TV3 han estat comentant la campanya de la por que el govern espanyol està fent per decantar els indecisos cap al No. L’opinió majoritària dels tertulians ha coincidit en què 1) ara Espanya sí que es creu que el procés va de debò; 2) que el govern no té arguments seriosos per desmuntar el procés; i 3) que acudeix a la tàctica de la por, com va fer Anglaterra amb Escòcia, però sense complementar la por amb la promesa d’unes millores substancials, com sí va fer Cameron..

Un exemple fefaent da la tàctica de la por va ser el discurs del ministre Margallo, en el cara cara d’ahir en el programa de Josep Cuní. Una debat educat, en el que el ministre va combinar els elogis hiperbòlics a Catalunya, la declaració d’amor als catalans i catalanes i l’anunci terrorífic de la catàstrofe a la que ens abocaria la secessió. Els comentaris d’avui (fins i tot de diaris de la dreta espanyola), concorden en dir que Junqueres va desmuntar l’estratègia del ministre. I això que en gravar-se el programa al matí encara no se sabia que el gran argument exhibit per Margallo sobre l’expulsió de la Catalunya independent d’Europa es basava en un document de la Unió Europea, barroerament falsejat.

Amb tot, a mi m’ha interessat més el que ha dit una dels tertulians aquest matí, l’Anna, la qual ha afirmat no ser independentista. Tot i equiparar en valor probatori o no probatori els arguments dels favorables de la secessió i dels que s’hi oposen, ha confessat que el que li fa enveja, i li causa admiració, és que els qui volem la independència vivim el procés amb una enorme il·lusió i alegria, i amb entusiasme, cosa que no veu en els unionistes, que no han sabut pintar –ha lamentat– la permanència a Espanya com una cosa bona i atractiva.

Aquest calat del procés independentista és degut, al meu parer, entre d’altres factors a que portem ja fa molt de temps que venim patint el menyspreu de l’estat espanyol, i anhelant la recuperació de la llibertat nacional perduda amb la brutal derrota de 1714. Si no es vol anar més lluny, diguem que el cabreig va esclatar el dia que ens van tombar l’estatut, ja prou rebaixat per nosaltres mateixos perquè ens l’aprovessin.

Un cabreig que va ser la xispa que revifà les brases que han estat sempre, ni que fos somortes, en l’ànima del poble català. Crec que el que fa que el foc independentista avui cremi amb tanta ardència és que sota el bosc dels ultratges i menyspreus acumulats al llarg de segles hi ha un sotabosc molt sensible, sempre a punt de reprendre, i ara, amb la ventada que han provocat els darreres governs espanyols, el foc a pres i s’ha convertit en descomunal foguera. Per això el procés que estem vivint no té només uns aspectes socials –que hi són, i d’un enorme gruix en unir-se la crisi actual i el maltracte que ens dispensa Madrid–, sinó que s’alimenta del sentiment identitari del poble català. No es pot oblidar que l’amor a la terra és un dels sentiments més arrelats que hi ha en l’ànima de les persones i dels pobles d’arreu.

Ahir, Margallo es va atrevir a citar el poeta Salvador Espriu, que va escriure el llibre La pell de brau, quan abrigava encara l’esperança que la convivència dels pobles hispànics seria possible. Amb tot, acabà ja el poema amb uns versos premonitoris que venien a ser com l‘advertència que Joan Maragall va fer en l’Oda a Espanya que, començant amb el cèlebre crit “Escolta Espanya”, conclou amb un contundent  “Adéu Espanya”, si no ens fa cas. Espriu no tardà a adonar-se que el somni de l’Espanya unida [Sepharad] no era possible perquè va veure que dins d’Espanya mai no seríem lliures:  una condició sine qua non per la convivència, com consignà al final del poema La pell de brau:

Escolta, Sepharad: / els homes no poden ser /si no són lliures./Que sàpiga Sepharad/que no podrem mai ser /si no som lliures. /I cridi la veu de tot el poble: “Amén”.

TESTIMONIS 

Jordi Mollet

seleccionador sub-20 d’Alemanya d’hoquei sobre patins i davanter del Cronenberg, jugador anteriorment en el Noia i el Reus

Estic al nord de Westfàia i allí tenen molta indústria i consideren que treballen molt pels altres alemanys i en certa manera també es voldrien separar. Ells em diuen que si Catalunya s’independitza ells també ho poden fer. No en saben ben bé el motiu. Ser català  és un sentiment i jo els dic que ho has de viure, que és difícil explicar. Els dic   que no és un tema exclusivament evconòmic, que hi ha una història, una llengua pròpia, un entorn. Que som una altra cultura. Som una altra gent. No és fàcil d’explicar”.

L’Esportiu, 24 de setembre de 2015

Josep MariaUyà, doctor en filología i ensenyant

“El sentiment català, com qualsevol altre, o rus o xinès o gallec, etc., va començar a existir fa molts segles, durant la formació dels pobles i llengües actuals d’Europa. També el castellà, convertit en hegemònic a la Península i creador de la idea d’Espanya. Doncs bé, la majoria de votants cridats a les urnes votaran pel seu sentiment, legítimament. I els independentistes ho faran perquè la llarga ocultació històrica del seu ser natural, després d’un temps de pacte, creuen, i penso que raonablement, vist com actua l’altra part, que no es pot seguir convivint de manera inclusiva amb la part espanyola. Evidentment, els fets són importants, però la decisió que hom pren ve empesa pel sentiment que hom n’ha tret, dels fets. I els fets, des que el Partido Popular es va posar en contra del procés autonòmic català, creen el greuge, l’enuig, el famós “desafecte”.

El votant independentista no pensa en com li aniran les coses, si serà de la UE o no, si tindrem pensions o no, etc. Pensa: vull tenir el poder de decidir jo mateix, de ser més lliure en la nova decisió. Ningú sap si el nou estat serà millor, si la dreta en traurà més profit, o si l’esquerra podrà realitzar els seus ideals, si hi haurà corruptes o éssers angèlics. El votant independentista pensa en el sentiment d’alegria i de llibertat col·lectiva que sentirà. I si llavors tot és pitjor, i no millor, ja es posarà a la feina, igual que cal fer la feina política a qualsevol estat, sempre i en tot moment. I sobretot, pensa que no vol fer altre cop la feina a l’Estat espanyol o amb l’Estat espanyol. Perquè ja no hi creu. I creure, o no, és un sentiment, més enllà dels fets. Fins i tot contra els fets. Però és que algú es posa d’acord, normalment, en els fets? Machado, el poeta, ja va dir allò de “Españolito que vienes al mundo, una de las dos Españas ha de darte el corazón.” Poseu-hi Catalunya. Doncs això”.

(Fragment del seu article a El Punt-Avui “Arguments contra sentiments” de 24 de setembre de 2015).