La curta setmana que vaig ser amb els amics a la Vall de Boí em va agradar tant, el paisatge el vaig trobar tan bonic, que dubto que se m’esborri la sensació que em va deixar. Ens ho vam prendre amb calma. Pocs quilòmetres. Tampoc grans caminades, un parell de nosaltres ja no estem per excursions massa llargues i menys si són costerudes, tot i que vam caminar força. Valia la pena. Feia poc que havia plogut i l’aigua havia rentat el cel i la vegetació, fins i tot la llum. L’experiència va ser tan bonica que he decidit penjar les fotos, seguint els  dies, no solament per tenir-les més a mà i veure-les amb facilitat, al tenir-les al meu blog, sinó també per un sentiment de solidaritat “estètica”. Els clàssics antics ja van encunyar l’eslògan que diu que el bé (i per similitud la bellesa) de per sí tendeix a difondre’s. Com la llum del sol (Bonum diffusivum sui). Penso en els amics i amigues. Amb la seguretat que els complaurà veure un tros del nostre país, segurament un dels espais més bonics de Catalunya. I si no, ja m’ho direu quan arrbi al Parc Nacional d’Aigües Tortes!

De la primera sèrie (aquesta que esteu veient), us diré que és el testimoni gràfic del camí que va de Boí a Durro. Fa pujada tota l’estona, però molt suau. I es fa en cosa d’una hora o hora i mitja. El camí està molt ben arranjat. I no té pèrdua. Va tallant la falda de la muntanya, a estones per trams boscosos, un tros travessant una tartera bellíssima i sempre amb una vorera esplèndida de boixos. Segueix per dalt el riu Noguera de Tor, que baixa de l’embassament de Cavallers i dirigint-se cap a migdia va a trobar la Noguera Pallaresa. Durant la major part del trajecte el camí és obert, amb vistes a la fondalada de la vall i, òbviament, a les muntanyes oposades d’on nosaltres. Vaig disfrutar molt. I, en acabat, vaig tenir la impressió d’haver fet el camí més bonic dels molts que he fet. Bonic tota l’estona! I Durro com un final feliç. Un poble petit que manté el caràcter antic. Amb una església romànica preciosa. I com a perla final, la pujada (amb cotxe) a l’ermita de Sant Quirc. Una meravella, el paisatge. I un plaer, dinar al sol, de cara a la vall, repenjats a la paret de l’ermita. I per si us interessa afegeixo que mot a prop hi ha una font d’una aigua fresquíssima.