He acabat la lectura del llibre de Michel Houellebecq Submissió (Llibres Anagrama, maig 2015, en la traducció catalana d’Oriol Sánchez Vaqué, que m’ha semblat molt bona). Estava enre les ganes de llegir-lo per les crítiques que el recomanen i de no fer-ho, pel regust desagradable que em deixà, fa alguns anys, la lectura d’una altra novel·la seva, titulada Les partícules elementals. El protagonista de Submissió, François, és un catedràtic, decebut de tot. Escrit en primera persona la narració se segueix amb interès. Tant parla de lectures, sobretot del pensador belga J.K. Huysmans en contínues referències a les contraposades trajectòries vitals dels dos, com de les aventures sexuals, i del tedi que sent per la universitat i per tot. François està profundament marcat per l’apatia, per l’avorriment que li causa la docència, i per una visió negativa de les persones i de la història humana. Un retrat del mateix autor? Al protagonista l’única pulsió que el motiva és la sexual. Cada curs lliga amb una alumna joveneta que li dura un any, indefectiblement la noia li escriu que ha conegut una persona interessant i que la perdoni… En la seva desesperació no dubte a anar a bordells refinats per vèncer la soledat i el decaïment.

La novel·la, al mateix temps que segueix la vida de François, descriu el rerefons polític de França a través de companys d’universitat, que es van ficant en política. Som davant d’una Europa decadent que ha perdut els valors i que viu en un món superficial. El desenfrè sexual en seria un reflex. Com també la cerca dels plaers elementals com els que proporciona la cuina. No hi ha trobada en què no cobrin relleu plats delicats, els vins i els licors. Per dir que l’alcohol ho rega to.

EL rerefons polític és, sens dubte, l’aspecte més original i més interessant de la novel·la. També el que ha escandalitzat més els lectors francesos. Davant l’Occident decadent sorgeix el moviment musulmà, dirigit per Ben Abas, que s’oposa a la dreta xenòfoba de Marina La Pen i a una esquerra anquilosada que ha perdut de vista el món real. L’islam representa el retorn a la seguretat, a la religió, a la moral i a l’ordre “natural”. Alain Tanneur, un dels amics de François convertit a l’islam, li diu: “El veritable enemic dels musulmans no és pas el catolicisme. És el secularisme”. El catolicisme continua mantenint Déu i en certa manera, “la” moral, mentre que el secularisme el substitueix per l’home, vsubstitut de Déu.

Ben Abas no és un islamista radical. Vol guanyar les eleccions presentant la cara més humana i més culta de l’islam, recalcant-ne els valors, i seduint les persones cultes i decebudes com François. No és a través de les armes que vol “conquistar” Europa sinó per mitjà de les idees. Per això es bolca a l‘escola i a la universitat, i també a la família. L’escola deixa de ser laica i es fa musulmana. Els ensenyants hauran d’abraçar l‘islam. I la família recupera la dona, que abandona la vida pública per dedicar-se a la llar. En deixar moltes dones de treballar disminueix enormement l’atur. I per tal que a Europa l’islam s’imposi, Abas s’acosta als països del sud, a Egipte, al Líban, a Líbia, al Marroc, a Tunísia… que ja són musulmans, i amb els quals pretén ampliar Europa recreant, en certa manera, l’antic Imperi romà.

A François li interessa saber com és que tot i l’elogi que els amics musulmans li fan de l’islam no s’oposen a la poligàmia, o a que  apartin la dona de la vida pública i l’amaguin sota el vel i la túnica. La resposta a nosaltres ens resulta desconcertant. Ells sostenen que la natura ha destinat les dones a la llar, a educar els fills i a “servir”  al marit. Observant aquest ordre “natural” -diuenla societat funciona. “Per l’islam la creació divina és perfecta, és una obra mestra absoluta. Per mi ­–afegeix–­ hi ha una relació entre l’absoluta submissió de la dona a l’home i la submissió de l’home a Déu”.

No entro en més detalls. Llegiu el llibre i opineu. El llibre fa pensar. Què dir del món Occidental? Què dir dels nous valors, què dir de la secularització de la societat? Houillebecq en presentar-nos en François, que sembla que acabi simpatitzant amb l’islam, potser el que pretén és que agafem por. ¿O que ens oposem a l’islam? Molts francesos l’han acusat de fomentar la xenofòbia, en prefigurar –en la novel·la– el seu triomf electoral a França.