Fa dies que no escric sobre el procés que viu Catalunya, no perquè no m’hi interessi; continuo pensant-hi i informant-me’n, i confiant que, empès per la població, aconseguim i abans del que es creu, la República catalana. Una de les meves fonts informatives, per mi la més creïble, és Vilaweb, que us recomano. Hi escriuen també persones independentistes molt crítiques; jo m’identifico amb la del diari digital que és, bàsicament, la de l’Assemblea Nacional de Catalunya.

En el Vilaweb d’avui divendres he trobat tres articles dels que en recomano la lectura. Un, l’editorial del director, Vicent Partal. M’ha semblat molt oportuna l’advertència de que la campanya que contra els llaços grocs fan el PP i, sobretot, Cs, poguem caure en la trampa que aquests partits han orquestrat. Són pocs i cerquen sortir a la televisió i als diaris perquè, a còpia de convertir-se en notícia diària, acabem pensant que són molts, i que Catalunya està fracturada.  Llegiu l’article: una bona lliçó de clarividència política.

L’altre escrit que recomano és l’entrevista a Gonzalo Boye, advocat del president Carles Puigdemont i exiliats polítics. Una explicació del naufragi en que s’ofega el jutge Llarena i la judicatura espanyola, i del descrèdit a Europa d’Espanya. El cul de sac on són, sense saber com sotir-ne.

Però l’escrit que més m’ha interessat és l’entrevista que Xeli Partal (en la foto  de sobre) fa a Joan Ramon Resines (fotode daltde tot), director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford (EUA). En resumeixo algunes idees.

Sobre l’11 de Setembre: hi ha el perill de fer una representació merament ritual de les manifestacions anteriors; cal escatir què fer perquè més que recordar la historia sigui fer història.

Referent l’1 d’O afirma que va significar la posada de llarg del poble català un segle després de l’enfrontament amb l’estat espanyol que va ser la Setmana Tràgica, una revolta, però, que va oferir una imatge d’un poble indisciplinat i supersticiós, cosa que permeté a l‘estat esclafar-la. Per Resina, l’1 d’O és una fita històrica sense precedents, és la proclamació de la República, que hauríem hagut de defensar. D’haver-ho fet, opina que l’estat no s’hauria atrevit a oposar-hi amb més violència, després de l’escàndol de la repressió policial contra el referèndum, i si s’hagués atrevit –diu–, fins potser amb algun mort, l’escàndol hauria estat inassumible pels polítics de les institucions europees.

Sobre la divisió dels partits independentistes. Confia que les entitats civils juguin un paper destacat en la unificació de les estratègies, sempre que els seus líders es mantinguin allunyats dels partits. –n’acaba donant un argument de pes: “Catalunya és massa petita per a tenir un espai polític tan fragmentat. Cal un sol partit independentista, al màxim dos  (si n’hi ha d’haver un antisistema). Tindria molta més força que la suma i resta que les forces actuals defensen i aclariria considerablement l’objectiu a assolir i l’estratègia triada.

Aquesta unitat –opina– és sobretot indispensable en les eleccions municipals, especialment a Barcelona.”Convindria abandonar la vella política de partits i presentar candidatures noves, de ruptura democràtica amb l‘estat”.

Nosaltres, les persones que no som de partit, a Santa Coloma hauríem d’exercir una forta pressió perquè els partits s’adonin que és l’hora de la gent.