El meu germà Manuel en complir-se els 700 anys de la mort de Ramon Llull (1232-1316) em va regalar el llibre Ramon Llull. Retrat essencial, que per commemorar els 700 anys de la seva mort va escriure Pere Villalba, un dels millors especialistes sobre el gran savi català. El llibre em va atraure, primer de tot, per la immensa personalitat del biografiat. De Llull s’ha escrit que si a Catalunya hi ha hagut mai un geni de nivell mundial, aquest és Ramon Llull.

Haig de confessar que a Llull el conec molt poc. Heus-ne el resum de Villalba: “Va promoure la creació d’escoles d’idiomes, va inaugurar la literatura catalana amb poesies, obres didàctiques, faules i diàlegs. Va donar a la humanitat una de les obres cim de la místics, el Llibre d’amic e Amat (que no em canso d’acudir-hi)”.

Va ser un home d’una producció literària prodigiosa, prop de 300 obres. I d’una vida extraordinària. Fill de pares barcelonins que acompanyaren Jaume I a Mallorca, es presentava com a català mallorquí, tot i que no parà de viatjar per Europa i pels països de la llera mediterrània (va fer més de 14.000 km). Es relacionà amb els Papes i monarques de l’època i ensenyà en les universitats més famoses. Escrivia en llatí, en àrab i en català. De jove havia dut una vida força esbojarrada. Però, tal com conta ell mateix, va tenir set nits consecutives la visió de Crist clavat en creu, i això el commogué i va decidir dedicar la vida a la conversió dels infidels, però mitjançant les armes sinó amb el raciocini.

Acusat d’heretge, s’aturà el procés de la seva canonització, que actualment ha reprès. ¿Serà reconegut com el trenta-setè doctor de l’Església catòlica –es pregunta Villalba–, el Doctor illuminatus, tal com ell es reconeixia haver estat?