PENSAMENTS

Cadascun dels pensaments que vaig penjant al blog és independent de l’anterior i del posterior. Però, sovint, l’un porta a l’altre. Per tant, sempre és millor llegir-los de baix cap amunt, d’acord amb l’ordre numèric.

——————

43

Si se’m demanés quina ha de ser la virtut principal del polític diria, sense pensar-m’ho gaire, l’honestedat. Si es presenta com un home en vocació de servir no pot enganyar les persones a les que demana que li facin confiança. Faltaria a l’¡honestedat si servint-se de la política cerqués el seu profit o el d’una persona particular.

42

Els partits tenen molta responsabilitat en la corrupció de la política. Un cop superada la ditadura se’ls assignà un papr principal en la marxa de la societat. I depenents com estan de les eleccions, de mica en micaaa –o més avait de seguida– la seva primera preocuapció va ser guanyar les eleccions, Aquesta és, per mi, la corrupció pitjor, perquè atempta contra l’essència de la democràcia, el fi de la qual és el servei de la persona humana.

41

 Els polítics–sento dir– no estan a l’alçada dels càrrecs que desempenyen. Hi ha qui diu, autoinculpant-se, que tenim els polítics que ens mereixem. ¿No és més cert que són humans i que l’home és una barreja de sentiments elevats i de sentiments mesquins? N’hi ha prou que el medi sigui procliu a la correupció perquè laa política s’embruti. L’ocasió –resa un adagi castellà– crea el lladre. Quina part tan gran de culpatenim els ciutadans, en la degeneracióde la política. És la societat que ´s plena de corruptela!

40

Hi ha la política, com la via per transformar les coses.

Comprenc que al cap de trenta anys de democràcia i després d’haver-hi somiat tant i d’haver lluitat per aconseguir-la, ens hagi defraudat i decebut. Poc imaginàvem que hi hauria tanta corrupció i que els partits s’apartarien  tant de la gent. Com els arbres que, en fer-se vells, emmalalteixen. Però es póden i broten amb nova força. Comptant que l’home és fràgil i que el temps ho desgasta tot, cal creure-hi, en la política. Com deia Winston Churchill la democràcia és molt imperfecte: però és l’única via per tirar endavant.

Aquesta fe és la primera victòria contra el mal del món. La que fa que l’esperança es torni audaç.

39

També és una qüestió de tenir ben fixat l’ideal. Sense un ideal i un projecte de vida som com la barqueta abandonada als embats del vent i de les onades, que oscil·la d’un costat a l’altre. Emportats pels humors mai no trobarem el camí.

38

És també una qüestió de mesura perquè el mal del món la raó me’l fa present, tot sencer, amb una soola llambregada, i si me’n faig responsable m’aclapara i desarma. És més savi enfrontar-nos al petit món en què ens movem, i que podem millorar: a casa, entre els amics, al poble. Un àmbit on podrem  adoptar una actitud justa i que és la finestra amb vistes al món mundial.

37

Què fer? ¿Marginar-nos de la societat opulent i crear un gueto per dur una vida aïllada, on la vida ideal fos possible? Com els primers cristians que s’evadien del món, o els moderns hippys. ¿Acceptant que no som “d’eixe món”, irremissiblement corromput?

Però, no serà millor, més eficaç i transformador viure-hi i, mentre gaudim de les coses bones amb savi equilibri i austeritat, preguntar-nos què podem fer per canviar el món,  ni que sigui només una mica?

36

¿Com viure amb la consciència tranquil·la sabent que hi ha un món on la gent passa gana i mor de fred? Ens adonem prou que la nostra vida és un luxe al costat de la d’ells, tan miserable. I no podem deixar de pensar que, d’alguna manera, nosaltres també contribuïm a que el món sigui com és. I encara que la consciència no ens acusi de res en concret, pensar-ho ens neguiteja.

35

Si em pregunten si crec en la raó diré que sí, sense cap mena de vacil·lació, però de seguida afegiré que hi crec amb temor. La raó sola, com la dona només nua  que els Enciclopedistes van entronitzar a l’altar major de Nôtre Dame de París, és freda i superbiosa. Crec en la raó com una mena de llanterna que il·lumina i ens guia pel camí del coneixement. Una llum dèbil i limitada: té un camp visual petit i borrós.

Més enllà del cercle que abasta hi ha un món infinit, sumit en la foscor, encara per explorar.

34

I les idees? Les revolucions, siguin del sentit que siguin, comencen sempre en el pensament. Són les idees les que obren les finestres i desbrossen els camins. Cal creure en l’eficàcia del pensament. Una eficàcia lenta, poc vistosa però profunda i irreversible. Com la germinació de la llavor sota terra.

33

És veritat que el diner –en la societat actual– es necessita per tot. Sense diner no hi ha progrés ni benestar. La medicina costa diners, el menjar i el vestit també. Fins i tot la diversió i la cultura tenen un preu. Però el diner –que pot ser el motor de la societat–, no ha de ser-ne ni l’ànima ni el cor.

Aquí caldria recordar la dita evangèlica: “No solament de pa viu l’home”.

32

La gent se sol rendir massa fàcilment a la realitat de les coses. Es diu: la jovenut és idealista.  el diner és necessari per a tot. Unes afirmacions que segur que són verdaderes, com ho és que en una habitació amb els porticons tancats no hi entra la llum.

Aquestes veritats, són inamobvibles, tant com per acabar dient que no hi ha res a fer?

31

Som utòpics, no? “Utopia” d’u-topos, vol dir món de més enllà. O d’enlloc. La persona que és utòpica somia un món diferent i treballa perquè el nostre món s’acosti al món somiat.

30

Bécquer va fer de la tornada dubtosa de l’oreneta la imatge de la fragilitat de l’amor.”Tornaran les obscures orenetes –va cantar– però la que va veure el nostre amor, aquesta no tornarà”.L’amor un dia té l’ardència del foc, un altre dia el foc s’apaga: les vicissituds de la vida l’afebleixen, i acaba morint.

¿Serà perquè ho sé que m’entristeixo quan les orenetes marxen i n’estic esperant l’arribada, amb tanta ànsia?

29

¿Us heu aturat mai a escoltar el cant tendre i melancòlic del pit-roig?Sobretot a la tardor, quan els altres ocells ja fa temps que callen.

Sembla mentida la companyia quepot arribar a ferte, enmig d’un bosc soledós. El seu pllanyen canturreig t’aacba semblant que ésla veu del bisc, que plora amb tu.

28

Feliç el nen que té al seu costat una persona que l’introdueix en el riquíssim món de la naturalesa!

27

Quan contemplo un paisatge em puc aturar davant d’un arbre singular, o d’una flor espectacular, però la bellesa que em captiva neix de l’harmonia dels elements que configuren el paisatge. Arrancades del prat, les herbes perden el seu encant i l’esparver captiu no et parla de la immensitat del cel.

La bellesa que veus és més bonica per la bellesa que amagaet suggereix que per la que et mostra.

26

I no és més cert que canten per lloar Déu? Déu els ha fet lliures, els ha vestit de bonic plomatge i els ha donat l’ample cel perquè volin al seu aire. ¿Com no haurien de agrair-l’hi?

25

La pregunta és infantil però m’agrada fer-me-la: qui ha ensenyat els ocellets  a cantar? I encara una segona pregunta: per qui canten? Sé que la modulació del cant l’han anat adquirint al llarg de molts anys, com nosaltres la parla. I sé que canten per marcar el seu territori, o per atreure la parella. O que xisclen quan s’espanten…

Però crec igualment que canten per alegrar-nos, i perquè ens fixem en ells, i admirem la seva gràcia, tan fràgil.

24

Cal tenir fe en el misteriós dinamisme que mou el món i l’univers. Si som creients no ens costa veure rere l’harmonia de l’univers la mà de Déu. Com diu Dant en la Divina Commedia,és Déu que sosté el cel, la terra i les estrelles.

23

D’altra banda, ¿com podrem mesurar el valor i els mèrits humans? Ni som el que som pels nostres mèrits, ni creem les nostres circumstàncies més enllà dels retocs petits que podem fer-hi. Ni sabem quins esforços hi ha darrere d’accions aparentment grans o petites.

Només Déu pot donar a cadascú el que és seu.

22

Cada home que triomfa m’enlluerna, i em miro a mi i em costa acceptar la vida petita que faig. Enveja? ¡Massa preocupat pel jo! Per que no alegrar-me’n, pensant que forma part de la Humanitat sencera i que el bé deis altres és també el meu bé?

21

En tota persona i ha la fondària d’una vida única, irrepetible. Hi ha l’amic, el company, el veí. Hi ha la riquesa d’un home, d’una dona, d’un infant.

¿Com se la miraria –aquesta persona– un extreterrestre que mai hagués vist un ésser humà?

20

Hi ha res més important que una persona? Fem quilòmetres per veure món gastant-nos un munt de diners, i patint mil incomoditats. I quan incidentalment topem amb algun conegut, ens aturem només un instant perquè mil coses ens atrapen.

No ens adonem que res és tan valuós comla persona humana!

19

Em deia un home al que vaig batejar els fills: “Oh, ustedes saben mucho. Han estudiado muchos años…”, excusant-se que es dirigís a ni com Don Jaime. “Nosotros —ha afegit— apenas sabíamos leer. Somos muy ignorantes”. ¿De debò? Li he dit que puc haver llegit molts llibres però que ell és més ric que jo en experiència humana, ha gtingut quatre fills i ha lluitat tota la vida pel futur millor d’ells. “Eso sí –m’haconcedit– hemos luchado mucho para llegar donde estamos y ahora estoy orgulloso de ello. Todos mis hijos tienen carrera universitaria”.

¿Qui ho hagués dit trenta anys enrere, quan el vaig conèixer? És just que jo ho valori i que ell ho senti. Aquesta gent són autèntics herois!

18

Penso sovint en les persones que durant un temps em sobreviuran, i percebo que ens uneixen coses molt vives, que compartim. ¿Per què no intensificar aquesta complicitat, que la mort no podrà esborrar?

17

Jo no sóc el temps, però em moc en el temps. El temps –com tot el que ha nascut fora del temps–, és etern. Ve de molt més amunt que jo i quan jo desaparegui, seguirà fluint cap a un horitzó molt més llunyà que el meu. Però mentre visc hi ha una porció del temps que és meva  i muntat al seu llom, recorro un tram de la cursa que fa el temps universal.

16

Nosaltres no podem aturar la maquinària del temps, ni el gran rellotge de la història. En realitat, decidim poques coses importants, i el temps se’ns escapa. Però, ¿qui em priva de seure a la riba del riu i veure’l passar? La reflexió, el pensament, posen la distància necessària per contemplar els esdeveniments amb perspectiva i entrellucar-ne el seu sentit profund.

15

El temps passa, deixant un pòsit. Un pòsit ric si sabem retenir-lo. Succeeix el mateix que amb el rius: les aigües ràpides fan molta fressa però en prou feines assaonen la terra per on discorren. Només quan s’encalmen i s’alenteixen, amaren el sòl i el fecunden.

14

Treballar per als altres com un deure equival a posar plom a les ales. L’amor no és una feina sinó la irradiació de l’ànima, igual que el perfum d’una flor. L’amor crea felicitat i fa la vida més bella.

13

Em trobo un antic company del seminari. Em pregunta si encara sóc a Santa Coloma i tot seguit m’etziba amb to dolgut: “Ara ja no hi crec, en tot això”. I, sense temps de poder-li dir res, afegeix; “Just  si aconsgueixo estar en pau amb mi mateix”. I, com justificant-se, conclou: “Almenys ara no augmento la infelicitat dels qui són a la vora meu”.

¿Amb quins fantasmes estaria barallant-se?

12

Els perdem per sempre, els nostres morts? ¿Se’n van i retornen només com una ombra, com l’ombra en què Ulisses va veure transformada la seva mare quan va baixar a l’Hades, i no va poder ni abraçar-la?

El record dels nostres morts revé. Però no d’aquesta forma dramàtica del poema homèric sinó com una evocació que ens els fa presents i pròxims.

11

Els amics que se’n van obren una via de fuga en el nostre paisatge interior. No podem evitar la sensació que el món s’escola i que de mica en mica, però incessantment, el món familiar es buida.

10

En dies primaverals tan bonics entenc el desig de Maragall que el temps s’aturés, per retenir-ne la fruïció. Em sap greu que tots els dies no siguin igual de nous i purs, i que el paisatge quedi desdibuixat per la xafogosa calitja, fent que el cel perdi la intensitat de cristall que ara té, per fer-se pesant i opac.

9

Quina sensació tan agradable, quin benestar tan complet quan, després de dies de ploure i de fer fred, esclata la primavera. Fa sol, l’aire és suau i tebi. Els arbres s’han cobert d’un fullatge tendre i les fulles, de tant transparents, semblen volves de llum.

8

Tinc a l’ampit de la finestra uns quants envasos en els que vaig plantar unes llavoretes de xiprer. Cada dia me’ls he estat mirant esperant que les llavors germinessin fins que, gairebé totes alhora, han treure el caparró i s’estiren tija amunt, petits plançons amb la figura simplificada de l’arbre que seran. Entre les llavors de xiprer també n’hi havia algunes de pi pinyoner, i un parell d’aglans de roure.

M’emociona contemplar com creixen. Jo els rego però sóc conscient que la força els surt de dins. I de la comunió amb el medi. L’aire, del sol… Penso molts cops en les paraules de Jesús de Natzaret: el Pare que és al cel els dóna l’increment, i fa que creixin i que esdevinguin arbres robustos, on els ocellets faran el seu niu.

7

He estat esperant les orenetes. Cada any solen ser aquí per Sant Josep, però aquest any ja en vaig veure unes setmanes enrere. Sensibles a la pol·lució o perquè pateixen per la falta d’insectes, n’arriben molt poques. ¡Que lluny, de quan, jovenet, era a la Casa dels Xiprers, i el cel s’omplia d’orenetes i de falciots!

Sempre les he estimat i m’adono que m’ha semblat compartir amb elles el goig de l’estiu i la malencolia de l’arribada de la tardor. Recordo les vacances amb el paisatge dels camps, delimitats pels boscos del torrent que encerclava la masia, i l’ampla volta del cel, plena dels xiscles de les orenetes i dels falciots. Quan arribaven les primeres pluges i el cel s’enfosquia, jo m’entristia pensant que s’acostava el dia d’anar al col·legi. Contemplava les orenetes, que veia frisoses i nervioses, perquè elles també havien de marxar.

Estic convençut que el paisatge viscut de petits ens ha marcat profundament. Potser no ens n’adonem, però només cal comprovar quin enyor tan gran, quan l’evoquem.

6

L’hivern ha passat i la primavera ja és aquí. Durant uns dies l’hivern i la primavera han estat entrebancant-se, un dia plovia, l’altre sortia el sol, avui m’havia de treure l’anorac, l’endemà em tocava agafar el paraigua. Però l’aire no enganya, tots els arbres només pressentir el bon temps s’han afanyat a vestir-se d’un verd nou i inconsútil.

La repetició incansable de les estacions és la lliçó profunda i elemental de la natura. Tot comença, tot creix, tot mor… Per tornar a néixer i tornar a morir. Fins i tot la vida humana imita la roda del temps. Només que el nostre cicle vital el vivim una sola vegada, i es compta per dies, mentre que l’univers permaneix, i cada v9lta que fa són segles.

5

¡Quantes dates esperem, que de seguida queden enrere, i desapareixen! Vaig esperar l’hivern  per trobar-me amb la pluja, somiava pujar a muntanya per tocar la neu i viure els dies curts de l’estació, per la sensació que em produeix la seva quietud..! I, sobtadament, els arbres ja no poden contenir més, dins dels borrons la primavera esclata.

Vivim projectats cap al futur. Sempre esperem, i de tant esperar el temps que  tenim se’ns escapa, com l’aigua que agafes i s’esmuny a les mans. El temps passa, passa de pressa, deixant-nos l’interrogant de què és, en realitat.

I, què és?

4

M’ha dit una amiga que treballa en un gran hospital: “No tinc temps per  a res, sempre atrafegada. I em desanimo, perquè això no és viure”.

Té raó. Caldrà que les circumstàncies canviïn i que el treball no ens deshumanitzi. Però  en el mentrestant ens hem d’esforçar per escapolir-nos de la sensació d’ofec, una sensació que és l’avantporta de la derrota. Com el submarí, que, submergit sota l’aigua, treu el periscopi i veu el camí que s’obre més enllà de la foscor, ens cal valorar l’aportació que fem perquè el món funcioni. L’ocasió de rebel·lar-nos i de lluitar per la millora de les condicions del treball sempre la tenim a mà. Però ho escometrerem amb més força si ens domina  l’orgull de saber-nos protagonistes de la marxa del Món. Com pregonava el cartell del PSUC en les primeres eleccions democràtiques en el que apareixia un obrer mostrant les seves endurides man, i a sota es llegia: “Les meves mans, el meu tresor!”

“Gràcies al teu treball –li he dit a l’amiga–la societat funciona”.

3

Quan començo el dia i dedico una estona a la pregària, m’agrada pensar que són molts, els monestirs d’homes i de dones escampats pertot, que si fa no fa a la mateixa hora es troben al cor, per la pregària matutina. Em plau unir-me espiritualment a les seves veus i, fins i tot –quan puc–, seguir la salmòdia dels monjos de Montserrat, a través de la ràdio. Penso que, igual que l’aire nocturn que amb la seva tebior fa que la rosada humitegi els camps enfredorits, l’oració atrau la benedicció de Déu sobre la Terra.

2

¿Com incidir en la marxa del món? Si el món fos  una estació ferroviària, al contemplar el moviment dels trens que entren i surten, la sensació de la meva irrellevància em deprimiria. Són els maquinistes qui ho mouen tot, jo només puc contemplar-ho. Hi ha (hi era fins fa pocs anys), el guardaagulles que desplaça els rails i fa que cada tren vagi en una determinada direcció. Jo, enmig de tant de tràfec sóc un simple passatger passiu.

Però tinc la possibilitat de connectar amb el centre de comandament!, allà on es prenen les decisions i, prement un botó, tot es psoa en marxa. 1

Aquest és l’efecte de la pregària: resant ens comuniquem amb Déu i Déu. D’una manera que ignorem absolutament però del tot eficaç, és qui fa moure la gran maquinària de l’Univers.

1

La pregària del matí és un moment molt important. És com si em reclogués a casa i pugés a la torratxa de la vella masia, i mirés més enllà de les coses immediates que em priven de veure lluny. Per parlar-ne, em ve la imatge de les noies de la paràbola evangèlica:

Vénen les santes verges

a rebre’t

portant les làmpares enceses

amb un goig molt alt.

És en la profunditat de les coses que la vida camina. És a l’interior de tot que Déu actua. Quan reso i medito és com si agafés una llanterna i, de nit –que és com solem viure– sortís a l’encontre de Déu.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

2 Comments on "PENSAMENTS"

  1. Molt bonic el teu nou bloc, Jaume! Com que es diu Capvespre, no li podries donar algun paper a la preciosa “Cançó del capvespre” de les Cançons de la roda del temps (de Salvador Espriu) que va musicar en Raimon?

    • Si, Albert: és una bona idea però no sé com podria fer-ho. Ho parlaré amb l’Eugeni o un meu nebot, que són els qui m’han fet el blog. Potser podria posar l’entrada de la cançó sota la foto de la Secció “capvespre” i així qui hi cliqués la sentiria. Els ho demanaré… I Molt agraï
      t, Albert.

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*